Els catalans conqueriren el setembre de 1303 l'imperi romà de parla grega a Constantinoble. La posterior derrota catalana dels turcs retardaria la caiguda de l'imperi romà 150 anys fins al 1453. Gibbon explicava el 1788 en la seva Caiguda de l'Imperi Romà la conquesta catalana, després de foragitar l'absolutisme francès de Sicília: "Van saber que les províncies gregues d'Àsia havien estat envaïdes pels turcs i decidiren de participar en manllevar els diners i del saqueig. Es deia dels catalans que amb un cop de la seva espasa de fulla ampla podien tallar en dos genet i cavall, i només aquesta fama ja era en si una arma poderosa. Roger de Flor va ser el més popular dels seus caps. Ramon Muntaner ens informa que reunien 36 velers, 1.500 cavallers, 4.000 almogàvers, 1.000 soldats de a peu, així com els remers i mariners. Roger va salpar de Messina cap a Constantinoble i el seu tractat previ va ser complert fidelment per Andrònic el Vell, que va acceptar amb alegria i terror aquest formidable socors. Una neboda de l'emperador va ser donada en matrimoni al valerós estranger que va ser creat immediatament duc o almirall de Romania. Després d'un descans prudent va transbordar les seves tropes pel Propònte i audaçment les va conduir contra els turcs. En dues batalles sagnants 30.000 dels musulmans foren morts. Va aixecar el setge de Filadèlfia i bé mereixia el nom de l'alliberador d'Àsia".

Roger de Flor és assassinat a traïció, però els catalans derroten les forces superiors de l'imperi romà: "La població, diu un historiador grec, va fugir del fum a les flames, perquè l'hostilitat dels turcs era menys perniciosa que l'amistat dels catalans. El megaduc de Romania es va dignar a acceptar el títol i ornaments de Cèsar. L'assassinat és l'últim recurs dels covards. El Cèsar va ser temptat a visitar la residència reial d'Adrianòpolis. Davant la presència de l'emperadriu fou apunyalat pels guàrdies alanesos. La pèrdua del seu líder va intimidar el gruix dels aventurers, que hissà les veles de la fugida, però un grup veterà de 1.500 catalans es mantingué ferm en la gran fortalesa de Gal·lípoli a l'Helespont, on onejaven les banderes d'Aragó. L'imperi va fer un gran esforç per reunir un exèrcit de 13.000 a cavall i 30.000 a peu i el Propònte estava cobert de naus gregues i genoveses. En dues batalles per terra i mar s'enfrontaren amb aquestes forces poderoses que foren derrotades per la desesperació i disciplina dels catalans".

Els catalans, al contrari que a Sicília, no saberen crear un estat de dret: "La victòria va renovar les esperances i el nombre d'aventurers. Totes les nacions s'incorporaren sota el nom i l'ensenya de la Gran Companyia. Posseint Gal·lípoli els catalans interceptaven el comerç entre Constantinoble i el Mar Negre. Per evitar que l'ocupessin, la major part del territori bizantí fou arrasat pels propis grecs. Quatre cops l'emperador Andrònic va demanar la pau i quatre cops fou rebutjat de manera inflexible fins que la manca de provisions i la discòrdia entre els caps catalans els obliga a retirar-se. Les restes de la Gran Companyia continuaren la seva marxa a través de Macedònia i Tessàlia per trobar un nou establiment al cor de Grècia". Explicarem Grècia més endavant, però tenim els catalans capacitat per gestionar un Estat? De l'11 setembre 1303 a l'11 setembre 1714 a l'11 setembre 2014, esperem que ara sí.