Aquesta Diada de l'11 de Setembre serà recordada per la Via Catalana que formarem milers i milers de catalans per manifestar el nostre desig que ens sigui respectat el Dret a Decidir i la voluntat de ser un país que pugui governar-se amb plenitud. Al vespre del mateix dia hi hagué l'inici d'una certa polèmica sobre el nombre de persones que ens havíem manifestat, sembla que més d'un milió i mig, mentre que el Ministre d'Interior, Fernández Díaz en sumava només quatre-cents mil. Quan el nombre aconsegueix un volum com el que captaren les fotografies que des de fotògrafs mòbils i aeris s'han fet, tot això té poca importància perquè s'imposa la sensació per part de tothom que s'acaba de viure una manifestació d'un volum històric.

Aquesta Via serà en la memòria de milers i milers de persones una experiència que cadascú recordarà en aquells petits detalls, anècdotes i vivències que donen realisme a les grans decisions. Segurament que aquests records són tema de conversa en molts ambients i i s'aniran repetint formant aquest teixit que és la memòria col·lectiva. Escric això perquè a mi m'agrada recordar com per anar al tram 505 que corresponia a la població de Calella de la Costa hi viatjàrem un grup d'amics en el tren, que és com una mena de Metro que ressegueix les platges del Maresme. Un amic dels que formàvem el grup m'explicà com ell, que no podia considerar-se un catalanista històric, havia anat prenent consciència que calia plantar cara i resoldre el problema i per aquesta raó hi venia convençut. Entretant, a les platges i a les estacions que anàvem deixant enrere s'hi veien grups on predominava el groc, que ha estat el color de la manifestació.

Arribàrem a Calella, vaig saludar un amic, que m'informà que anava al tram 501 i ens va desitjar sort. Arribats a lloc ens identificàrem i triàrem un punt del nostre famós tram 505. Per fer temps ens asseguérem en un bar portat per xinesos molt joves que parlaven un català com nosaltres. Ràpidament la carretera va anar-se poblant de gent que contínuament arribava. Ja es veia que faríem més d'una renglera. Ara ja passaven els de l'organització que ens aconsellaven on calia fixar la Via, passaven els fotògrafs fent instantànies en petits grups, un de mòbil damunt una motorassa i, aviat, l'avió que resseguia la Via. L'ambient era el d'una festa cívica, era evident que hi havíem anat per manifestar una reivindicació. Tothom s'agafà de les mans. Seguien les confidències i comentaris amb els veïns, acabats de conèixer semblava que érem amics ?d'anys. Alguns turistes observaven. De retorn, seguiren els comentaris en un tren on anàvem atapeïts, hi abundaven els somriures. Havíem contribuït a fer un nou pas en la defensa del Dret a Decidir.