Segons els principis constitucionals, les platges i el mar territorial són béns de domini públic. La importància del fet costaner es fa evident si tenim en compte que l'Estat espanyol té més de 7.800 quilòmetres de costes, a la vora de les quals viu prop del 50% de la població total, malgrat que aquesta franja no representa més enllà del 7% del territori.

La Llei de costes de 1988, fins fa pocs mesos vigent, pretenia garantir la protecció ambiental i l'ús públic de la costa, principalment del que s'anomena el domini públic maritimoterrestre, és a dir la zona compresa entre les línies de plenamar i de baixamar, així com preservar les característiques naturals del seu entorn. Sense perjudici de les competències municipals o autonòmiques sobre planificació territorial i urbanística de les franges properes al litoral, l'ordenació, la delimitació, la gestió i el control del domini públic marítimo-terrestre són un aspecte fonamental, avui per avui de competència estatal.

Aquella norma legal, a més de restringir l'ús de les platges per activitats bàsicament lúdiques, establia significatives limitacions, com ara una servitud de trànsit de 6 metres (fins a 20 metres en alguns casos), en la qual no hi podien haver obstacles de cap mena, o una zona de protecció de 100 metres més enllà de les platges (fins a 200 en determinats llocs), en la qual es prohibien els usos residencials, les vies de comunicació de gran intensitat, els abocaments de residus o la publicitat. També es delimitava una zona d'influència de 500 metres des de la línia de plenamar, en la qual les edificacions s'havien d'adaptar a l'entorn, tot evitant la formació de pantalles arquitectòniques, i sense que la densitat d'edificació pogués superar la mitjana del sòl urbà del municipi respectiu.

Però a finals del passat mes de maig va entrar en vigor la Llei 2/2013, anomenada sorprenentment "de protecció i ús sostenible del litoral", aprovada amb l'únic suport del PP, l'abstenció de CiU i el vot negatiu de la resta de l'oposició, i que modifica de manera molt regressiva la llei de 1988. Afavorint els interessos privats en detriment del públics, mitjançant una nova definició molt menys proteccionista del domini públic, que passa dels 100 metres fins ara protegits a només 20, permetent la proliferació de ports esportius i ampliant el termini de les concessions, que a partir d'ara seran de fins a 75 anys, la qual cosa implicarà, en la pràctica, un dret vitalici.

Tot i que la llei fins ara vigent no havia aconseguit una preservació plena de les costes, la nova norma legal recentment aprovada suposa un greu pas enrere en la protecció del litoral. Com denuncien Greenpeace i altres organitzacions ecologistes, la reforma contempla la costa com un lloc on obtenir la màxima rendibilitat econòmica, doncs no conté, per exemple, ni un sola línia dedicada a promoure mesures per a la restauració del litoral, els ecosistemes o el paisatge costaner. El govern argumenta la necessitat de garantir la seguretat jurídica, però en la pràctica només es garanteix i es protegeix l'interès privat, amnistiant arbitràriament milers de construccions il·legals, tal com han denunciat les pròpies organitzacions ecologistes i bona part de l'oposició, PSOE, IU-EUiA, ICV o ERC entre ells.