L'èxit de la Via Catalana ha tornat a deixar bocabadat l'espanyolisme més immobilista. La seva reacció immediata es pot resumir en cinc moviments.

Un: El diàleg del sord. La previsible carta de Rajoy. Ja sabíem que l'home de la campanya contra l'Estatut no adoptaria la línia Cameron. Així i tot, ha estat una resposta decebedora.

Dos: Els esgarips diplomàtics. Margallo passant el gat per l'esquena a dos primers ministres europeus. A l'alçada de l'actuació de Gibraltar.

Tres: La vella amenaça del precipici. Tornem a fer córrer que Europa ens tancarà les portes. De debò? Renunciaria a acollir una nació democràtica, que hi pertany des d'un punt de vista històric, cultural, polític i geogràfic?

Quatre: Els límits inalterables de la constitució. Un altre clàssic. Si no et dius Angela Merkel, no la pots modificar. L'acció de Navarro i Rubalcaba sembla destinada al fracàs, perquè el PP no en vol moure ni una coma. I el president del TC, el del discurset florit a Iecla, tampoc.

Cinc: Catalunya és l'encarnació actual del IV Reich. Un altre mantra recurrent que propaguen els mitjans de comunicació i alguna gent contrària a la consulta. Com que a Espanya pots acusar de nazi a qui vulguis, i no et passa res, s'hi apunta tothom que no té arguments.

Tot fa preveure que l'estat d'excitació hispà encara pujarà més. Què podem fer? Prendre'ns una relaxing cup of garnatxa, no alterar-nos i continuar reivindicant la consulta. Amb fermesa. El nostre vot serà el millor recurs per plantar cara, de manera pacífica i legítima, a la democràcia de baixíssima intensitat que ens envolta.