El filòsof Francis Bacon (1561-1626) escrigué contra els prejudicis, puix que aquests entelen qualsevol treball empíric en actuar com a elements a priori que s'anticipen a la investigació i no permeten escatir clarament l'objectivitat. En el seu assaig Novum Organum I,49, parla dels prejudicis, dels anomenats "Ídols de la Tribu": "L'intel·lecte humà, quan es complau en una cosa (ja sigui perquè és generalment admesa i creguda o perquè ens deleix) obliga a totes les altres coses a ser confirmades i a estar-hi d'acord, malgrat la força i el nombre de proves contràries que o bé no les observa i/o les menysprea i les aparta del mig, les rebutja emparant-se en una distinció insignificant; tot això es fa cometent un greu i perniciós prejudici amb la finalitat única que la primera conclusió romangui inviolada, inalterable".

La cita és llarga, tanmateix tota ella és aprofitable i em va molt bé per explicar la psicologia de molts espanyols respecte al moment present que viu Catalunya. Tots ells parteixen d'una idea fixa en l'intel·lecte: Catalunya forma part d'Espanya, de l'Espanya que ells han decidit com és i ha de ser, inamovible, de l'Espanya que ells volen, substancialment incanviable. Aquesta Espanya pensada i volguda és una idea que els complau, els deleix; una idea creguda i admesa per una gran majoria de persones, que exigeix que tots els pensaments la confirmin, que hi estiguin d'acord i a pesar de la força i nombre de proves contràries que no vol tenir en compte i menysprea les evidències contràries fent-les fora del seu camp d'observació i les rebutja per defectuoses, car l'incomoden; dades que titlla d'erràtiques; tot això es fa amb la intenció que la seva primera proposició conclusiva romangui pura, sense que cap turbulència la pugui ombrar o contaminar, així doncs la idea primera del que és i ha de ser Espanya, abans de tota investigació experimental esdevindrà definitiva i durable. Totes les altres manifestacions contràries a aquest prejudici, a aquesta idea d'Espanya, han de ser declarades nul·les, invàlides o pernicioses, i han de ser rebutjades.

Vaig repassar en la premsa de matriu espanyolista el que publicà el dia següent de la Via Catalana i alguns optaren per la indiferència, sense voler adonar-se de la transcendència de l'acte, ni de la seva repercussió internacional, com si fos un esdeveniment exòtic, erràtic i injust contra Espanya, com si hagués succeït a Kuala Lumpur, altres li dedicaren alguna pinzellada i parlaren de la incomoditat/inconformisme dels sobiranistes dins l'estat espanyol, però sense enfonsar-se massa en la profunditat del tema. La lectura precisa, que cal agrair pel seu prestigi en la realitat mediàtica, va ser la de Iñaki Gabilondo, de qui devotament escolto diàriament el seu videoblog. Ell parlà d'un govern central mut i cec, que no vol visualitzar (tal com ho va fer, recordà, en Zapatero respecte a la crisi) el problema greu que té amb Catalunya i creu que aquesta onada groga el pot ofegar. Com també criticà la premsa que s'enfada perquè els independentistes es manifesten pacíficament i lliure. Repassà els tres partits d'àmbit nacional: el PSOE recepta federalisme, UPyD proposa anorrear les autonomies perquè si s'enterren s'ha acabat el malalt, i el Govern del PP pretén coquetejar ara amb el pacte fiscal. Insisteix que Rajoy ha de tenir l'habilitat de posar-se ja en contacte amb el govern presidit per Artur Mas, no es pot clausurar en el secretisme sinó tot ha de ser a cara descoberta. Prou de silenci ha proclamat el periodista, que s'enceti el diàleg.

Els del PP a l'uníson proclamaren que se sentien tristos i que a Catalunya, malgrat la gran manifestació, existeix una altra gran Catalunya silenciosa, la majoria que es manifesta en silenci i aquesta és ben seva, és del PP. Ho saben bé perquè sols ells saben bé el que pensen els que no parlen. És la famosa majoria silenciosa a la qual apel·la la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaria, i significa, segons aquesta perversa lògica del PP, que si a Catalunya es fa una manifestació contra la cursa dels braus i hi assisteixen 10.000 persones, els altres set milions que viuen silenciosament a Catalunya i que no hi han anat, estan a favor del braus; no es plantegen que no assistir-hi ha d'indicar necessàriament un rebuig. La gent que no vota PP sí que està contra el PP, però res indica que estiguin a favor del PSOE, la realitat és polièdrica, més matisada. La Via Catalana no divideix manifestants a favor de la independència i manifestants silents en contra de la independència. Es la fal·làcia dels necis apropiar-se de la gent que no parla per pur interès partidista. Es fàcil, però del tot trampós, atribuir-se en benefici propi el silenci dels altres. Posats a desbarrar podríen afirmar que el callat cementeri del morts està en contra de la independència.

Un cop superada la batzegada emocional que provocà la reacció apassionada dels dirigents del PP el ministre García-Margallo, va sentenciar el triomf cívic de la diada: "Fou un èxit de convocatòria, organització, logística i comunicació, també un reflex de la llibertat d'expressió que empara la Constitució". La llibertat d'expressió és anterior i més sagrada que la Constitució. No ens cal estar a l'aixopluc d'un document estàtic, rocós, que no admet els processos dinàmics produïts en el si de la societat. La Constitució emmiralla un paisatge envellit i inamovible i la realitat és viva i canviant. Fa un any el ministre Wert comentà que la solució era espanyolitzar més els alumnes catalans. Amb plantejaments així no hi ha res a fer.