Si l'Estat espanyol té una població de 44 milions de persones (exactament 44.108.530) i al Partido Popular el van votar 11 milions d'espanyols, llavors una majoria silenciosa de 33 milions d'espanyols no els va votar i per tant estaria en contra dels postulats i del programa electoral del PP. Seria aquesta la majoria silenciosa sobre la qual parlava l'altre dia la vicepresidenta del Govern espanyol? Sí, ja sabem que això seria fer trampa, perquè d'aquests 33 milions caldria restar els nens, menors d'edat, ancians que no es poden desplaçar, malalts, pacients que són als hospitals, metges i infermeres de guàrdia, bombers i policies que estan de servei, els qui treballen de nits, els qui tenen bars, restaurants o comerços oberts tot el dia, i un llarg etcètera de ciutadans que en un dia concret no poden anar a votar, o no poden formar part d'una cadena humana, d'una Via Catalana per la Independència, malgrat que els agradaria ser-hi.
Ara bé, tenint això molt present, posem per cas que d'aquells 33 milions d'espanyols que formarien la majoria silenciosa en restem 16 milions que per edat, malaltia, problemes de mobilitat, ingrés hospitalari o obligacions laborals no van poder anar a votar. Un cop feta la resta quedarien encara 17 milions d'espanyols de la majoria silenciosa que no van votar al Partido Popular. Per tant, i si és cert que aquesta formació gaudeix de majoria absoluta gràcies a 11 milions de vots, també es podria argumentar que hi ha 17 milions d'espanyols (que formarien la majoria silenciosa) que no van votar pel PP i que superen en 6 milions els que sí que els van votar. Seria això el que vostè entén, senyora Soraya Sáenz de Santamaria, per majoria silenciosa?
Per altra banda, també caldria esmentar el comunicat que ha emès l'Associació de Militars Espanyols en el que proposava dividir Catalunya en dos estats, o sigui, un per als catalans que se senten espanyols. Imaginem, però, que una associació de militars britànics emet un comunicat proposant dividir Escòcia en dos estats, un per als escocesos que se senten britànics i un altre per als escocesos independentistes. I, seguint aquest fil argumental delirant de la divisió en dos estats, dividir també la capital d'Escòcia, Edimburg, per la meitat, mitjançant un Mur com el que va tenir Berlín durant tota la Guerra Freda. Un mur que potser l'AME també voldria aixecar a Barcelona. Ara bé, per on la dividirien, la capital catalana, potser per la Diagonal?
És evident que Espanya té un problema no només amb les seves associacions de militars, sinó també de credibilitat democràtica. Recordem que fa només 75 anys l'aviació feixista, que lluitava al bàndol franquista, bombardejava Barcelona. O que el franquisme va governar fins més enllà del 1975. En definitiva, que la democràcia a Espanya encara és molt recent i que a més va néixer malalta, perquè la Constitució es va redactar sota l'amenaça dels militars franquistes. Per tant, i quan només han passat 36 anys des de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura (1977), pot sorprendre encara a algú que l'Estat espanyol (Govern popular de Rajoy al capdavant) no ens permeti votar en un referèndum per decidir si volem la independència o no?
Però la voluntat del nostre poble es va demostrar amb tanta claredat, civisme i alhora rotunditat festiva amb la Via Catalana (dins i fora de les nostres fronteres, perquè ho va veure, comentar i analitzar tot el món), que ara no cal perdre més el temps pensant o escrivint sobre el que diuen els polítics o els militars espanyols. La societat civil catalana s'ha expressat amb tanta força i rotunditat democràtica i pacífica (només faltaria), però força i rotunditat, que ja no queda cap possibilitat de fer marxa enrere, de tornar al passat. Ara cal planificar la mena d'estat independent que volem construir.
Volem un estat propi amb pensions i sous de misèria, o un de més just, amb redistribució de la riquesa? Volem un estat on l'ensenyament, la sanitat i els drets socials siguin un gran negoci privat, o que siguin públics, de gran qualitat i pagats amb els nostres impostos? Volem universitats només per a rics, o que funcioni l'ascensor social? Volem rescatar bancs i alhora fer fora famílies de les seves llars, o un país on cada banc o caixa assumeixi les seves pèrdues i on l'habitatge sigui un dret? Volem un estat on les grans fortunes siguin les que paguin menys impostos, o per contra les que paguin més? Volem una Justícia sotmesa al govern de torn i alhora dòcil amb els rics i poderosos (però dura amb els pobres), o independent i igual per a tothom? Volem un exèrcit caríssim de mantenir, o establir acords de defensa internacionals? Volem polítics governant en benefici de grans empreses elèctriques (pensant en la jubilació), o per al conjunt del país?
El debat ara hauria de ser aquest, perquè després de la Via Catalana ha quedat demostrat que tard o d'hora Catalunya serà un nou estat europeu. Per cert, gràcies, Letònia i Lituània. Aquest és el debat que s'hauria de començar a fer, sobretot a la televisió i a la ràdio pública catalana, i deixar de perdre el temps parlant de majories silencioses, comunicats d'associacions de militars o cartes d'en Rajoy. Quin model d'estat volem per a Catalunya?
