Mirin com és de revelador el lema dels socialdemòcrates alemanys per a les eleccions que avui poden renovar el mandat de la senyora Merkel: "una vellesa sense pobresa". Mostra com un sistema de pensions amb sous baixos i la dificultat per tenir una vellesa digna ha fet tornar a treballar molts avis i àvies a temps parcial, en minitreballs poc remunerats, perquè les pensions són tan mínimes que després de dècades de treballar, no poden deixar de fer-ho.
Parlem de la primera potència d'Europa. Ara, des del Govern central es prepara una reforma de les pensions, trencant els acords de consens dels Pactes de Toledo, a on els economistes calculen que les pensions perdran en 20 anys fins a un 30% de poder adquisitiu: una bomba de rellotgeria per a un col·lectiu que sosté i ajuda tot el nucli familiar. El copagament dels medicaments hospitalaris renoven aquesta sensació d'ofec per al col·lectiu de la gent gran. Podem estar d'acord en què un país s'estrenyi el cinturó, que tots hi col·laborem, i això passa per consumir productes del territori i fabricats aquí, i no deslocalitzats al Marroc. Però allò terrible és fer pagar als desprotegits, a la gent gran o les associacions de discapacitats una crisis covada en les altes esferes bancàries i per interessos especulatius. Pensin en les fotos en blanc i negre, en sèpia, dels pescadors de l'Escala de fa 100 anys, abans del turisme que ens va enriquir: avis pescadors colrats per tramuntanades i gropades; rostres nafrats per mil cicatrius que malvivien perquè no existien les pensions i la solidaritat dels estats: pensem-hi perquè aquella època de ferro no torni mai més.
