Començo per delatar la meva pròpia posició: tinc raons que em fan pensar que la independència de Catalunya no seria bona ni per al subjecte agent ni per al pacient. Contra certa mitologia basada en la consciència de la pròpia virtut, no hi ha pobles pacífics o bel·licosos (de manera indefinida), de la mateixa manera que mai es dóna un divorci amistós. Com a molt, incruent. Dit això, crec que si Catalunya expressa de forma rotunda i continuada el desig de caminar pel seu compte, ha de poder fer-ho. Això és el dret a decidir, un dret democràtic, encara que aquí estiguem acostumats que, des de l'ingrés a la UE fins a la reforma de la Constitució, tot es cuini a palau. Com envejo els britànics que, en plantejar-se la independència d'Escòcia, van preguntar per la data del referèndum i van exigir claredat de termes en la pregunta. Però estem a Espanya, on hi ha un anticatalanisme larvat (i exercent: facin una ullada al pati més pròxim) que hereta tots els deliris del vell odi al jueu. L'error del PP no va ser oposar-se a l'Estatut, hi tenia tot el dret: és que li va semblar oportú utilitzar la barroeria i el filibusterisme, els insults més gruixuts a Catalunya, per tal que servissin per desgastar Zapatero. Em sembla que la millor manera d'aconseguir que algú segueixi en la quadrilla no és dir-li com n'és, de fluix, i amenaçar-lo amb un parell d'hòsties. I així estem, encara que la situació no és irreversible ni la federació una possibilitat consumida sense usar. Abans de la crisi hi havia, com a molt, un 30% d'independentistes. El mal govern, la seva ruïna i descrèdit (pel saqueig de la ciutadania), conviden a deixar anar alguna guitza: encara que pugui anar a les pròpies parts toves. Però cal fer alguna cosa més que el no fer galaico-budista de Rajoy: silenciar els cridaners feixistes (almenys, no finançar) i tenir clar que la premsa de Madrid "plena de subjectes bronquistes" no només no és Espanya: no és ni mig Madrid .
