El principal error en afrontar un problema polític consisteix a sobrevalorar-lo "Gibraltar" o infravalorar-lo "Catalunya". Per descomptat, s'inflen les qüestions de fàcil resolució i es menyspreen les enverinades. El llenguatge és una arma del conflicte, més acerada que la llengua. En especial quan competeixen les invencions de dues tradicions, la catalana i l'espanyola. L'anàlisi de continguts de text propiciats per Internet distingiran inequívocament la utilització del lèxic en casos paral·lels. Durant l'última ofensiva sobiranista basca, el discurs se centrava en el pla Ibarretxe. En la insolència actual, es parla amb més assiduïtat de Catalunya i els catalans.

Sovint, la generalització pretén una inculpació massiva, un defecte de fabricació en sèrie en un dels vèrtexs de la Península. No obstant això, l'efecte bumerang converteix en la pulsió independentista catalana en un moviment arrelat socialment, la qual cosa augmenta la seva potència. No s'analitza el desvari singular d'un governant, com es feia quirúrgicament en assignar el diabòlic pla al llavors díscol lehendakari. Només en casos extrems s'ampliava el focus al PNB, encara que amb guant de vellut per tractar-se d'un soci flexible per a les conveniències parlamentàries. L'atribució col·lectiva a Catalunya augmenta la magnitud del fenomen. Per exemple, quan José Manuel Barreiro, el gris portaveu del PP al Senat, sentencia que "una autonomia no pot venir a canviar el marc de l'Estat". La gradació es rebaixaria amb un personalitzat "Mas no pot canviar el marc de l'Estat".

Encara que sovint es pretén evitar l'interlocutor, Catalunya, "respectant la generalització en curs", afirma que té un problema amb l'Espanya actual. El lector de qualsevol geografia pot elaborar la hipòtesi sobre el llistat de la segona nacionalitat que li agradaria acceptar, en el cas que se li oferís el passaport. Especularment, pot imaginar si l'adscripció espanyola figuraria avui entre les favorites per a habitants de països del seu entorn, gui?ant-se potser per la recent decisió del COI. També serveixen com a referència els espanyolíssims campions esportius que se censen en paradisos estrangers i fiscals. És possible que a continuació costi menys sorprendre's que un percentatge ressenyable de catalans prefereixin jugar a futbol o conformar una cadena humana vestint la samarreta de Qatar.

En el fons s'assisteix a una dickensiana discòrdia en dues ciutats, un Madrid-Barça on la resta de l'Estat es remet a la categoria de geografies adjacents. En aquest duel metafutbolístic i per tant incruent, només cal veure com evoluciona el nombre de seguidors dels dos equips, d'acord amb els títols i figures respectives. Ningú s'escandalitza de la propensió al triomf que caracteritza les successives fornades de fanàtics futbolístics. Vista la promiscuïtat en el món de la pilota, no hauria de preocupar tant la inclinació a favor d'un Estat propi dels joves catalans, sinó que aquest desig s'hagi multiplicat per quatre entre els enquestats majors de cinquanta anys, quan se suposa que l'edat ha reposat les passions.

L'independentisme sobrevingut no pot menysprear-se com una ostentació de frivolitat. Ortega dictamina a La rebelión de las masas que "l'existència d'una nació és un plebiscit quotidià", apropiant-se d'un concepte de Renan. L'alineació correspon a un esforç de seducció permanent, en què cap dels bàndols pot cantar una victòria definitiva. En canvi, no és clar que la por per si mateixa dissuadeixi els qui han accedit temporalment a una opció, per molt que sigui un perdedor nat com Almunia que agiti l'espantall dels proscrits.

Per descomptat, els independentistes tampoc poden presumir d'un pronunciament definitiu, malgrat els dos 11-S que han sorprès el món. La independència perd manxa a passos agegantats a Escòcia, precisament des del moment en què es va autoritzar el referèndum. Clar que Paul Preston, un historiador respectat en les dues ribes i que s'expressa en castellà i català, acaba d'afirmar que l'anticatalanisme de Madrid és molt més sagnant que l'antiescocesisme de Londres. En fi, els catalans més perillosos rebutgen el nacionalisme i només desitgen independència. És l'audaç gambit de Xavier Rubert de Ventós, el parlamentari socialista que és avui el filòsof de la Diada.