Tot passejant€ Hola, adéu, què tal?

M. carme haro roca. banyoles.

No tot és negatiu. Sembla que ja no parlem tant de la crisi. Sembla que ens hem anat acostumant a aquesta situació; l´home és un animal de costums i així ho sembla.

Tot passejant amb el meu gos, cada matí, a la vora de la platja fins a arribar a la desembocadura del Ter, vaig trobant gent que camina, algunes acompanyades també pel seu animal de companyia i d´altres no. No em sorprèn tant el fet de trobar tanta gent caminant, perquè al cap i a la fi, com diuen els metges: caminar és salut sinó el fet que cada vegada hi ha més persones que et saluden i, sense coneixe-les, acabes parlant-hi. Amb gent de totes les nacionalitats, intercanvies un hola o un bon dia, fins i tot t´atures a tenir una petita conversa..., un intercanvi de comunicació, tot això acompanyat d´un somriure vitamínic que fa que la jornada sigui més agradable.

Per tant, he arribat a la conclusió que la crisi, aquesta maleïda crisi, no ha pogut amb els correctes i saludables costums humans. Mira per on!

Un Programa educatiu de millora que ha de millorar

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque.

Torroella de Montgrí.

Aquest curs escolar entra en vigor el Programa Intensiu de Millora (PIM) per als alumnes de primer curs d´educació secundària obligatòria. Aquesta seria una bona iniciativa si no fos perquè les hores destinades a portar-la a terme s´han de treure de les altres matèries del currículum. Segons estableix aquest nou programa, un alumne amb moltes dificultats d´aprenentatge pot arribar a dedicar fins a 13 hores setmanals (4 h a llengua catalana, 4 h a llengua castellana i 5 h a matemàtiques), 5 de l´horari lectiu d´altres matèries, i dins de l´anomenat grup flexible. Hem de preguntar-nos si aquests alumnes, que tenen molts proble­mes per seguir el gruix de les matèries, podran superar el total dels continguts curriculars si assisteixen parcialment a les classes. Es qualificaran aquestes matèries amb les notes obtingudes en la matèria del programa feta en la seva franja horària: català, castellà o matemàtiques. Qui impartirà aquestes hores de reforç no tindrà per què ser un especialista en la matèria com sí ho hauria de ser en una hora lectiva de Segon Cicle. Una vegada més, i sense haver estrenat encara el nou programa a les aules, sospito que alguns alumnes continuaran sense millorar ni en unes ni en les altres assigna­tures. Si el Departament d´Ensenyament pretén apedaçar ara el sistema educatiu amb aquest PIM, hauria de rascar-se una mica la butxaca i destinar un professorat específic i més hores lectives per a aquests alumnes. Però novament preval la qüestió econòmica per sobre la pedagògica. Davant nostre tenim un nou curs que comen­ça amb unes expectatives ben pobres. I molts docents exercim la nostra professió amb la sensació que continuem navegant, sense rumb, cap a una Ítaca educativa.

Zoo de Barcelona i els dofins

carles mallart. girona.

Disabte, 21 vàrem anar al Zoo de Barcelona, on vàrem pasar unes 6 hores. Si fa uns anys l´estrella del Zoo era «el floquet de neu», ara sense cap mena de dubte ho són els «dofins», uns animals intel·ligents i un gran espectacle que fa les delícies de la mainada. Realment, un expert m´havia parlat feia temps que els «taurons» dins el mar quan flairen dofins fugen com llamps, si bé els grans taurons es mouen pesadament, els dofins són d´una facilitat de moviments i intel·ligència mai vista en gairebé cap animal marítim. Diuen que els dofins, amb la seva intel·ligència i intuïció parteixen per la meitat els «taurons» i els deixen totalment fora de combat. No m´estranyen les grans cues que es formen al zoo per veure l´espectacle dels dofins, llàstima de la capacitat de l´amfiteatre, on s´apleguen a cada sessió no més de 500-600 persones i es formen cues enormes de gent que vol veure l´espectacle.

Realment impresionant, no té preu, si poden, els ho recomano i si no volen fer cues, que sigui a la primera sessió, a les 11.30 del matí del disabte, les altres sesions es fan impossibles. Hi ha també un alte espectacle vistós, interessant, novedós, com són els «lleons de mar» però amb un interès sensiblement inferior. Per la resta, com sempre, les més de 7.000 espècies de tota mena, des d´insectes a panteres, lleons, elefants, girafes, serps... i un ampli espectre és tot un espectacle. Qui no ha anat mai al zoo? Un complex difícil de gestionar però sempre interessant. Tornant al tema dels dofins, per què no dupliquen o tripliquen els seients de la zona de públic? Creguin-me, amb mesos seria amortitzada la inversió. No ho diguin a ningú però els grans vàrem disfrutar tant o més que els petits, i si es posen a les primeres files, t´acaben mullant, i et puja l´adrenalina.

Encara no tenim res guanyat

Josep M. Loste i Romero. portbou.

Tenim davant nostre una feixuga campanya permanent, de conscienciació nacional i social, i de combat democràtic. Quan parlo de campanya permanent m´estic referint al fet que ja s´ha recorregut molt de camí, ja s´han cremat moltes etapes, ja s´ha iniciat una autèntica metamorfosi -social i nacional- del nostre estimat país català, però que encara ens manca molt de trajecte; és a dir, que entre la retòrica i l´èpica, cal posar l´accent en la realitat pura i dura; cal començar a plantejar, d´una forma molt concreta, els punts primordials de tot el procés d´alliberament nacional (amb una perspectiva de construir un país millor, més just i molt més sostenible). La campanya permanent és una necessitat vital; cal un impuls molt contundent per tal de superar encara certes forces i interessos reaccionaris, que tenen uns esquemes mentals del -tardofranquisme malgirbat-, els quals pretenen enverinar-ho tot. L´objectiu diàfan és impulsar un discurs clar. Cal expandir la idea que la sobirania plena, la independència dintre de la interdependència europea és l´única solució per a la modernització autèntica, que faci sortir de l´atzucac la nostra, actualment malmesa i discriminada, estimada nació catalana.

L´art de l´absurd

Jordi Pausas. París.

S´ha dit i repetit fins a la sacietat que la pintura i l´escultura antirealista -reductio ad absurdum- és la representativa del nostre període històric, i que per això és plenament justificat que mereixin ser exalçades en els museus d´art contemporani que han sorgit com bolets arreu d´Occident. El tema, des del punt de vista de la ciutadania -que al final de comptes és qui paga la festa amb els seus impostos-, és vist ben altrament...

Bona prova del divorci entre l´art oficial i la societat, és que encara avui, malgrat la continuada protecció i difusió de l´obra d´Antoni Tàpies, la població -indubtablement alfabetitzada i educada- hi resta impermeable i indiferent. També nord enllà, a Helsinki, la capital de Finlàndia, hi ha polèmica perquè els ciutadans han refusat majoritàriament que l´Ajuntament aprovi l´edificació d´un museu espectacular de la cadena Guggenheim amb finalitats turístiques, com és el cas de Bilbao. En democràcia no és prudent ni presentable fer combregar amb rodes de molí...