BANDERA, BANDERA

A la història de Catalunya la paraula senyera va anar lligada a una circumstància concreta durant molts anys. Lluís Millet i Pagès va compondre la música de l'himne de l'Orfeó Català, sobre un poema de Joan Maragall, "El Cant de la Senyera". La paraula senyera va prendre -sobretot en els anys més difícils per Catalunya- un significat i una simbologia ben concrets, altament enaltits pel prestigi i la representativitat nacional de l'Orfeó Català. L'estrena de l'himne va ser l'any 1896 i des d'aleshores aquella senyera, l'himne i l'Orfeó Català han portat a tot el món dies d'immensa glòria, més exactament 117 anys.

Als últims temps del franquisme, quan a Catalunya s'havia d'esmentar la nostra bandera se li deia "senyera", costum que ha anat continuant sense gaire explicació lògica. Ens cal revisar els orígens dels noms i potser els utilitzarem bé, començant pels mitjans de comunicació. Una senyera és un estendard que serveix d'ensenya d'una corporació o entitat; tindria el seu origen en els cavallers feudals que tenien dret a portar senyera, enlairada, quan anaven amb els seus exèrcits, se'ls distingia de lluny, eren senyors de senyera. En canvi, una bandera és el símbol o insígnia d'una institució superior, estat, nació o ciutat. Reis, dinasties, imperis, governants, han mostrat preferències per abanderar-se, distingir-se, amb diversitat de dissenys I atorgant una certa categoria I significats als colors. Sembla ser que la bandera de Catalunya va ser inspirada en un escut ?guerrer; en el mapamundi i mirant banderes es pot trobar un vertader mostrari d'imaginació, atribucions, simbologia i creativitat començant pels colors de cada bandera on el vermell significaria perill, el verd representa el món vegetal, el blanc vol dir pau, el negre proclama la venjança, després haurien de venir les seves combinacions, franges i altres, sense oblidar la gran presència dels afegitons com estrelles, sols i llunes, i creus; unes creus que , ben curiosament ..., solien ostentar les banderes que anaven a fer la guerra de les Croades. La bandera de Catalunya és documentada al segle XIII i la primera imatge que se'n té podria ser relacionada amb la conquesta de la Ciutat de Mallorca pel rei Jaume I, i també amb la decoració del Saló del Tinell, de Barcelona. Passen segles i l'actual Estatut de Catalunya s'aferma en que la nostra bandera és la tradicional de quatre barres vermelles sobre fons groc.

L'admirat mestre Josep M. Espinàs diu en un article de l'any 1996 que "la dimensió de país amb història política s'ha de poder expressar amb la paraula que arreu del món correspon. Els diccionaris ens diuen que la traducció de drapeau, flag, fahne, etc. és, en català, bandera. Jo no hi renuncio.".

Bandera, bandera. Cada cosa al seu lloc i, en aquests casos, tan enlaire com pugui, cada distintiu. La bandera se situa en l'ordre superior de nació que viu, acull, protegeix, marca destins, mena el progrés; i a sota seu, una gran família de senyeres que apleguen anhels i treballs de les diverses parcel·les de la gran societat civil que dóna pàlpit i transmet vibracions a la nació. Un vent comú pot fer voleiar aquesta quarteta final: No parlem de la senyera, com si fossim orfeó. Diguem-ne, ben alt, bandera, perquè som una nació.