Suposem que, per fi -oh, victòria!-, s'arriba a plantejar la famosa consulta catalana. D'entrada, si és consulta -i no referèndum-, ja no és decisió. Llavors, com queda el tan proclamat com equívoc "dret a decidir"? Doncs, en un simple dret a opinar, en l'expressió d'un desig.

I si la consulta -opinió o desig- es planteja entre independència o no independèn?cia, el simple fet de formular aquesta disjuntiva, és a dir, de considerar la independència com una possibilitat real, ¿no suposa admetre de fet el caràcter sobirà del poble català, com va proclamar la Declaració del Parlament, declaració que fou recorreguda precisament davant el Constitucional?

Una pregunta així difícilment podria no ser també recorreguda, ja que admet implí?citament la hipòtesi de la secessió de Catalunya, contrària a la lletra i l'esperit de la Constitució, que, agradi o no, consagra la "unitat nacional" d'Espanya com un fet indiscutible.

Mentre no es reformi la Constitució vigent, cosa que, pel que fa a aquest punt i governi qui governi, sembla inviable, aquesta mena de pregunta no prosperarà. Com tampoc no ho faria en el cas d'una hipotètica modificació del text constitucional que intentés canviar aquesta situació considerada essencial. Contra aquesta actitud, no hi podria haver altra cosa més que la incerta rebel·lió.

Llavors, què es podria preguntar en la possible consulta, encara que sigui simplement informativa o prospectiva d'opinió o de desig? S'han fet moltes càbales sobre el tema, fins i tot per eminents juristes, moltes propostes, declaracions d'intencions, argumentacions jurídiques i polítiques per a tots els gustos, però el mur constitucional hi continua essent. Efectivament, ¿es pot, legalment, plantejar des de l'Estat o des de les comunitats autònomes (que formen part de l'Estat) la hipòtesi de la independència d'una part de l'Estat?

Aquest és el punt de fons i el més dèbil de totes les especulacions, argumentacions i propostes ambigües que es van formulant sobre una possible consulta relativa al futur polític de la relació Catalunya-Espanya. És a dir, que la simple pregunta ja suposa una resposta, que preguntar ja impliqui, d'alguna manera, un reconeixement de sobirania a una part del territori.

Per esquivar aquest obstacle, segurament que només cal preguntar -fins i tot propo?sar decidir- sobre una reformulació del ma?teix Estat: federalisme, reforçament i aclariment de l'autonomisme, grau de descentralització competencial, reconeixement del pluralisme i de la diversitat cultural, lingüística, econòmica i financera, etc. És a dir, el que ara se'n diuen "terceres vies" (Navarro, Duran), i que, ben mirat, intenten una sortida legalment viable a aquesta qüestió, tan complicada, especialment si el sentiment i l'emotivitat -d'una banda i de l'altra- s'imposen a la necessària racionalitat i sentit pràctic. Si el Govern central, com sembla, cau en la miopia de tancar la porta a aquestes "terceres vies", s'equivocarà estrepitosament.

Com estan les coses, en definitiva, es podria consultar sobre tot el que no trenqui la unió juridicopolítica bàsica de les diferents identitats que donen personalitat als diversos pobles que integren el conjunt, unió consagrada -ara com ara- pel text constitucional. Limitació fonamental que amb freqüència s'oblida, o es vol oblidar, en certs plantejaments massa optimistes d'alguns nacionalistes -i d'alguns no nacionalistes- catalans i també no catalans.