En els seus inicis, el moviment obrer a Catalunya es va centrar a aconseguir el reconeixement del dret d'associació. La creació d'estructures organitzatives era una necessitat imperiosa per defensar-se col·lectivament i per lluitar contra la injustícia social. El marc legal va ser una reial ordre del 1839 que permetia fundar corporacions benèfiques. Així, societats obreres com l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, o la Comissió de la Classe de Filadors, van ser sindicats embrionaris de treballadors d'un mateix ofici.
És a dir, l'esforç organitzatiu va ser primo?dial per establir una estratègia basada en la resistència al capital mitjançant el recurs a la vaga. Amb la creació de caixes de resistència s'administraven els diners destinats a socórrer els afiliats en casos de vaga, tancaments patronals o acomiadaments.
A empentes i rodolons, les caixes de resistència en els centres de treball van jugar un paper important en les lluites obreres durant un segle, però després de l'època franquista, amb la legalització dels sindicats de classe, pràcticament van desaparèixer.
Ni a UGT ni a CCOO les trobarem per al conjunt d'afiliats tot i que existeixen en algunes seccions sindicals d'empresa o de federació. En canvi a la USO (Unió Sindical Obrera) i a ELA (Eusko Langileen Alkartasuna), sin?dicat proper al Partit Nacionalista Basc (PNB), encara es preserva aquesta eina de solidaritat.
De fet, els sindicats majoritaris s'han transformat en assessories laborals, agències de viatges i d'assegurances que reben subvencions de l'Estat. Els seus dirigents domesticats i un nombre important d'alliberats que cobren de les empreses sense treballar perquè es dediquen teòricament a tasques sindicals, s'han convertit en una elit allunyada dels treballadors. Aquesta burocratització dels sindicats obrers ha propiciat la pèrdua d'afiliats i el ressorgiment d'iniciatives espontànies de solidaritat, al marge de les organitzacions sindicals.
En l'actualitat, en són un exemple les caixes de resistència dels mestres de les Illes Balears, que des de principi de curs estan en vaga indefinida per reclamar la retirada del decret de trilingüisme i contra les retallades que afecten la qualitat de l'ensenyament públic. Una important resposta solidària de la ciutadania, que s'ha bolcat en l'ajuda del professorat, ha permès mantenir la vaga durant tres setmanes per aturar-la momentàniament i sense descartar continuar la lluita més endavant.
Aquest és el camí. I les caixes de resistència són indispensables per mantenir el pols amb uns governs que no s'estan de punyetes a l'hora d'imposar dogmes lingüístics o d'austeritat.
