Si el passat Onze de Setembre, una "majoria silenciosa es va quedar a casa", segons paraules de la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, haurem de convenir que aquesta "majoria silenciosa" va rebutjar, amb molta més rotunditat, els missatges expressats a la manifestació de dissabte passat amb motiu del 12 d'Octubre. Les valoracions esbiaixades i poc consistents poden acabar convertint-se en un efecte bumerang. Les manifestacions s'han d'analitzar en el seu context. A banda d'això, dissabte va quedar clar que l'independentisme no va sol. Després dels dos darrers 11-S ho havia semblat: una marea de senyeres estelades havia envaït Barcelona i havia protagonitzat una gesta històrica en unir el país de nord a sud en una cadena humana contínua. En ambdós casos, i no es necessari entrar en una ?guerra de xifres, una gentada monumental va donar sentit i nom al moviment independentista. A l'altra banda no podia ser que no hi hagués ningú. Tothom sap que Catalunya és molt més plural, tot i la massiva participació en la mobilització pel dret a decidir i per la independència. Però a l'altra banda, és cert que, fins ara, només hi havia silencis. La dreta i el vot espanyolista que existeix a Catalunya havien acotat el cap fins ara, perquè no havien trobat els canals apropiats per a la mobilització. Ara sí que els tenen: un Albert Rivera (Ciutadans) cada dia més envalentit és el referent del moviment espanyolista de Catalunya, i Alicia Sánchez-Camacho, maltractada pel PP de Madrid, intenta no perdre massa terreny davant l'impuls ciutadà. Rivera s'ha posat al davant de la reivindicació. Les enquestes indiquen que Rivera és un valor emergent dins de la política catalana, en una formació encara immadura, però que té un suport gens menyspreable que va aconseguint omplir els forats que li van deixant a una i altra banda tant populars com socialistes. Té al seu favor la carència del desgast que ocasiona l'exercici del govern. Dissabte passat, a Barcelona hi va haver uns milers de manifestants a favor de lligar Catalunya a Espanya. Ni de bon tros, tants com en les manifestacions independentistes. Ara correspon als polítics saber gestionar aquests escenaris de la política catalana.