I ara què? Aquesta és la pregunta que ens formulem molts catalans des de l'endemà mateix de la trobada de l'11-S que va recórrer de nord a sud de Catalunya i que tingué gran ressò internacional presentant-ho com un esdeveniment extraordinari d'un poble que crida desesperadament i pacífica per la seva llibertat i emancipació nacional.

Què pot passar davant la passivitat del govern espanyol, que no s'acaba de creure el que succeeix a Catalunya? Els comissaris polítics i intel·lectuals orgànics del PSOE i del PP desvariegen en una cridòria ensordidora a les tertúlies amenaçant-nos que suspendran l'autonomia i ens enviaran tots els "tejeros" salva-pàtries per posar-nos de nou a la rega. Ens hem descarrilat, hem perdut el nord, ja no ens resta ni un bri de seny? Volen assistir-nos com sempre han fet. Primerament paternalisme, proteccionisme mental i aparent comprensió, després cada 50 anys cal bombardejar Barcelona com a solució final. PP i PSOE s'han declarat els amos de la Constitució com també de l'Estat, només ells poden fer-hi retocs, qualsevol idea contrària a la seva serà rebutjada i si cal militarment.

El PP agredeix la llengua catalana, amb certa aquiescència del PSOE, especialment a les Illes Balears, on s'està assajant per part del president del govern insular, en José Ramón Bauzá la reforma d'en Wert a favor de la unitat lingüística, aprovada la setmana passada a Madrid. L'excusa d'ensenyar anglès a l'escola és una grollera disfressa per anorrear el català, un pretext suposadament modernitzador però fal·laç, què els importa l'aprenentatge de l'anglès si estan convençuts que aviat només es parlarà en tot el mon castellà, excepte la Xina. Han recuperat la pretensió franquista de convertir la llengua catalana en residual, i de nou la presenten com un idioma que voreja el dialecte folklòric d'una comunitat endarrerida de pastors i pagesos d'alta muntanya que viuen a la Catalunya fonda i fosca, una parla rural, no urbana, d'ús domèstic entre persones envellides en vies d'extinció, incapaç de suportar el pes de la cultura, menys de la ciència, un vehicle sols apte per a la poesia nostàlgica i la cançó bucòlica i somiadora i que esdevindrà aviat una peça de museu etnològic.

Un 81% de catalans defensen la immersió lingüística (aquest mot, "immersió", mai em va agradar) que s'aplica a les escoles catalanes, però què és un 81% davant la gran majoria silenciosa del 19% que no hi està d'acord o no té cap opinió sobre aquest assumpte. El 19% ha de segrestar la voluntat del 81%? Volen que ens avergonyim de parlar català i que el reemplacem pel castellà, perquè això de l'idioma estranger és pura camàndula. L'agressió que ha patit el català a les Illes Balears contrarestada per una vaga heroica que evocava el contradictori temps de la transició política o el tardofranquisme. Com pretenen substituir el català ensenyant història amb anglès o altres assignatures si no hi ha en els centres de secundària suficients professors d'anglès o el que és llicenciat en anglès no pot impartir la història al nivell d'un llicenciat en aquesta matèria.

El PP, segons declaracions de la ?Camacho i el ministre de l'Interior, Fernández Díaz, creu que posar més calérs a la caixa de la Generalitat ens tindrà ssatisfets i sobretot callats, deixarem de fer nosa. Ara parla d'un control equitatiu i racional de la solidaritat; no és just que Catalunya s'empobreixi per ajudar altres autonomies perquè si es fa així, al final, tots pobres.

El PSOE en un atzucac es planteja de retocar la Constitució i actualitzar-la. Pretensió eixorca puix sabem que no ho volen fer. PP i PSOE es fan un pols de força per demostrar-se quin és més espanyolista i en aquest duel dialèctic guanya la Rosa Díez a qui les enquestes li somriuen perquè transmet un missatge monotemàtic que es compra bé: catalanofòbia. Ella va foradant els espais electorals, més porosos del que semblaven, del PP i del PSOE.

Què en sabem d'en Duran Lleida i la tercera via, un concepte recurrent, com el comodí del pòquer, que entra i surt a la política catalana segons els períodes? Diria que l'home se sent i està encongit, arronsat, esmaperdut, acovardit. No sap què fer d'ell mateix; se li ha creat un dubte existencial que el tenalla des de fa un any; la coalició Unió amb Convergència cada dia més esquerdada. Algú haurà de fer un pensament rocós: o se'n va o el fan fora. No es pot hores d'ara tirar pel camí del mig, per una tercera via que de nou ens vincula amb l'eix radial de la capital del Regne. Resta més que suma, ja no és una opció de centre, és un conservador aliat amb els immobilistes del PP, de C's i del PSC.

El PSOE sempre que es veu acorralat treu del vell armari la idea empolsinada de la federació; no sé qui se'ls pot creure. Han perdut autoritat moral i política per escometre promeses electorals d'aquesta índole després de tants anys governant sense fer res. Per altra banda han tret els egrossos, els oracles de la catàstrofe: González, Bono, Almunia, Corcuera, Rodríguez Ibarra, per dir-nos que els catalans que defensem la consulta anem errats, ombrejats sota la tenebra obscura de l'heterodòxia. Franquisme sociològic en estat pur, més subtil en la forma, no obstant, en el fons, groller. Els dirigents del PSC estan a favor que es demani als catalans què volen ser i quin futur anhelen? Puix que el PSOE està furiós i afirma que l'independentisme és una galopada a l'impossible. Que difícil és el diàleg entre qui vol comunicar i qui no vol escoltar.