Hi ha qui acusa Rajoy de no tenir una estratègia per a la qüestió catalana i limitar-se a deixar passar el temps, a veure si el problema s'arregla sol. Em temo que no és cert. Rajoy té una estratègia: la prescrita per la FAES que dirigeix José María Aznar. Consisteix a plantar cara i no cedir ni un mil·límetre, en la confiança que l'altra part s'arrugarà abans que el xoc de trens arribi a produir-se.

Per això, quan Duran Lleida avisa públicament que la declaració unilateral d'independència és un perill real si des de Madrid no es fan gestos conciliadors, la resposta de Rajoy és ignorar l'advertiment, i des de certa premsa es juga a interpretar com una amenaça el que era una avís carregat d'alarma. Ignoren la realitat? Costa de creure. Aznar té prou contactes a Catalunya per saber el pa que s'hi dóna. Però ha arribat a la conclusió que la majoria sobiranista és d'una solidesa limitada i susceptible de ser esquerdada.

Ja fa anys que l'estratègia independentista passa per aconseguir una majoria social indiscutible, més enllà de resultats electorals en cada moment. Estan convençuts que amb dos terços de la ciutadania -per dir alguna cosa- mobilizada per l'estat propi, el procés seria imparable en democràcia. Es podria esperar que la resposta de l'altre costat consistís a seduir els indecisos i convèncer-los dels avantatges de continuar dins d'Espanya. Però per a això caldrien els gestos que no es fan. El Govern, seguint la FAES, ha optat pel camí contrari, una estratègia burxadora. Aquesta es basa a considerar que una part important dels nous adherents al sobiranisme no posseeixen unes conviccions prou sòlides per arribar fins el final si el camí implica riscos i sacrificis. I que, per tant, sotmesos a setge, votaran la rendició. Al capdavall, els catalans fem comptes fins i tot per ballar, com va dir l'andalús de l'acudit en un concurs de sardanes. Per això, quan Duran (que no vol el trencament) avisa al Congrés del risc d'una declaració unilateral que ell no desitja, la resposta és: "No s'jo atreviran", o bé "Que ho provin i ja s'ho trobaran".

Estan disposats a dur els trens fins al límit del xoc, en la confiança que el tren sobiranista s'adonarà a temps que és sis vegades més petit i té les de perdre. Naturalment, la humiliació rebuda laminaria el futur electoral immediat del PP a Catalunya (i per això la Camacho busca camins alternatius), però aquesta seria una pèrdua limitada, compensada pel guany aconseguit.