La vaga d'ahir al sector educatiu de tot l'Estat responia a motivacions diverses: les retallades de les partides pressupostàries i el seu impacte en els ensenyants i en les escoles, diferents aspectes de la Lomce (Llei orgànica de millora de la qualitat educativa) impulsada pel polèmic ministre Wert, i a Catalunya, a més a més, la defensa del model lingüístic i de les competències autonòmiques en la matèria. I com a rerefons de tot plegat, una insatisfacció general amb el funcionament del sistema educatiu i amb la resposta que li ha donat el govern. La necessitat d'una reforma ambiciosa és clara, i aquesta ha estat precisament la justificació del ministre, però tant o més obvi que això és que cap reforma en profunditat no podrà tirar endavant sense un consens que vagi més enllà d'una majoria absoluta que pot desaparèixer en les següents eleccions. No es pot reformar el sistema d'esquena o en contra de les diferents parts de la comunitat educativa, dels agents socials i econòmics, i de la majoria de grups polítics. Una llei que tota l'oposició s'ha compromès a derogar el dia que l'actual majoria deixi simplement de ser absoluta no és la mena de llei que fa falta per encarar uns reptes que són extensos, complexos i canviants. Justament el primer consens que caldria cercar és el de la diagnosi dels problemes i de les solucions, i potser, fins i tot, abans caldria decidir cap a on es vol orientar el futur d'aquesta societat. Hem de tornar a ser una terra de totxo i turisme, és a dir, de manobres i cambrers? Aquesta és la gran pregunta prèvia. El que no pot ser és que els joves deixin les aules amb dificultats lectores i amb una peparació que no els habilita ni per al mercat laboral realment existent ni per gestionar la seva capacitat d'iniciativa. L'experiència de la Llei d'Educació de Catalunya, que sense ser unànime sí que es va aprovar per una molt àmplia majoria, ens recorda que l'acord és possible si els responsables d'aconseguir-lo en veuen la necessitat i en tenen veritablement ganes.
