crònica d'un desnonament

per la Hipoteca

"Primero te despiden. A la puta calle uno. Luego te comes el paro. Luego te meriendas los ahorros. Luego te cortan los suministros y te deshaucian. Ñam, ñam, ñam.

A la puta calle dos" (Cristina Fallarás)

s calcula que tres milions de ciutadans no cobren cap subsidi, ni de desocupació ni de res més, i que en més de dos milions de famílies cap membre treballa. I recordem que amb els fons europeus hem creat grans infraestructures i construïm un estat del benestar que resulta en part insostenible... Ara tenim el deute dels deutes. I tots plegats i sobretot els polítics víctimes del sectarisme i la corrupció s'han oblidat del bé comú i de regular el futur que després d'unes vaques grasses, inexorablement, vénen les vaques magres.

En els mateixos dies que estem llegint A la puta calle, de Cristina Fallarás, la premsa gironina anuncia amb grans titulars que un de cada tres gironins està en risc de pobresa. El llibre, escrit per una coneguda i premiada periodista de Barcelona, narra el drama de quan és acomiadada de la direcció del diari gratuït ADN, on cobrava cap a 3.000 € mensuals més extres: col·laboracions en ràdio, TV... Fallarás, un cop ha perdut la feina, percep l'atur, com més de 6 milions d'espanyols. I ens explica la pèrdua de l'estatus social. Ens recorda que a Barcelona, per viure com l'antiga classe mitjana abans de la crisi, es necessiten un mínim de mil euros per pagar la hipoteca, 200€ per als autònoms (per poder treballar i algun dia poder cobrar la jubilació), 300€ per l'alimentació, menjadors, activitats extraescolars dels fills, etc. Ja no parlem de sortides, restaurants, viatges... I el crèdit del cotxe, electrodomèstics, ordinadors. La nostra futura candidada a ser desnonada pel seu despietat banc o caixa, necessitava uns 2.000 euros per afrontar les seves despeses mensuals. De cop, a la nostra periodista se li acaba la prestació de l'atur. Intenta diversos treballs en la premsa digital. En alguns llocs cobra alguna cosa i en d'altres res. El drama de l'aturat és que les despeses mensuals són les mateixes amb feina o sense. I neix el desesperat relat de A la puta calle, un cru reportatge de la vida diària.

Fallarás fa una crítica radical als responsables de la crisi. Primer a la bombolla immobiliària, als bancs i caixes i als polítics de tots els colors que ho van permetre. Per què ningú va veure aquest excés d'explotació, injustícies i robatoris? Per què necessiten els bancs tants milers de pisos buits? Quants diners s'han regalat a les entitats financeres que no tenen cap pietat ni comprensió per als seus clients a l'atur? La resposta és A la puta calle. A Espanya no hi ha dades concretes sobre els desnonaments. El poder judicial calcula que anem a un ritme de 500 al dia. A Espanya no se sap la xifra exacta d'habitatges no habitats, es calcula que ronden els 3 milions. A Espanya tampoc se sap quantes persones viuen al carrer, però el 2011 passaven de 30.000...

I acabarem com hem començat, en castellà, ja que Cristina Fallarás és nascuda a Saragossa el 1968. Estudià Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, ciutat on resideix i on ha exercit en els principals diaris, col·laborant en ràdios, pàgines web. També té un bloc al diari El Mundo, a la secció Ellas. En la societat de l'espectacle la periodista Fallarás ha viscut i explicat les cròniques del seu desnonament en escrits de premsa, entrevistes a ràdio i televisió, ha participat a El Gran Debate de Telecinco i ha sortit amb en Cuní i la Rahola, etc. I no oblidem que a Espanya hi ha cap a 5.000 periodistes a l'atur. Els capítols dedicats a la sàtira sobre el món del periodisme són molt corrosius. Renoi quin llibre!, et fa pensar com guanyar-se la vida, sobreviure i arribar a final de mes.

Lectors: tots estem en perill a Girona de ser un dels tres gironins en risc de ser pobres. Els nats en la postguerra civil espanyola ja estem preparats en els racionaments-austeritats-estalvis i a ser solidaris amb els nostres conciutadans. I acabarem, com dèiem, en castellà, amb la Cristina Fallarás: "7 de febrero de 2012. Primero te ?echan. Entonces empiezas a remar. Luego llega el desánimo. Remas. Luego llega la rabia. Remas. Luego llega el vértigo. Remas. Luego llega el desahucio. Remas. Luego llegan las llamadas del colegio. Remas. Luego llega el embargo de las cuentas. Remas. Luego la luz, el agua, el teléfono. Remas. Luego llega el momento en que alguien te dice: hija, hay que ver lo pesada que eres con lo de los bancos, los pobres y eso".