En aquestes diades de Tots Sants i Difunts (popularment "dia dels morts"), que per als gironins són continuació de les Fires de Sant Narcís, us voldria parlar de la meva col·lecció d'esqueles mortuòries. La singularitat? La col·lecció abasta més de cent anys i és representativa d'una estètica i una literatura. Es tracta d'esqueles -més d'un centenar- avui diríem "de famosos", prohoms de les lletres i les arts; i també bisbes i polítics. Antigament els recordatoris eren d'una gran riquesa i varietat. Normalment de quatre pàgines. A la portada reproduïen -en blanc i negre- una obra d'art religiosa (alguna vegada la foto del difunt). Després de les dades pertinents acostumaven posar una oració litúrgica i a manera d'epitafi, una poesia escollida. Contemplo el recordatori del poeta Joan Alcover i Maspons, de l'any 1926); al costat d'un díptic del finat, un himne del poeta llatí Prudenci que traduí el poeta amic, Miquel Costa i Llobera (mort el 1922). Espigolant, contemplo les esqueles del pintor Berga i Boix (1914), l'escriptor Pere Calders (1994), els polítics Frederic Rahola (1916), Enric Prat de la Riba (1917) i Francesc Cambó (1947), l'humorista "Joan Capri" (2000) -amb un curiós epitafi: "Qui passi davant meu, si creu, un Parenostre; si no creu, una riallada"-; el bisbe Cartañà (1963), el prohom Lluís Carulla (1990), l'investigador Tomàs Carreras i Artau (1954), el crític Alexandre Cirici Pellicer (1983), el filòleg Joan Coromines (1997), els abats de Montserrat Josep Deás (1921), i l'Abat Escarré (1968), Dolors Monserdà de Macià (1919), Salvador Espriu (1985), Carles Fages de Climent (1968), Ventura Gassol (1980), Antoni Gaudí (1926), Àngel Guimerà (1924), Joan Miró (1983), Frederic Mompou (1987), Ruyra (1939), Verdaguer (1902) i Maragall (1911), Carles Riba (1959). I Pere Ribot (1997), amb un epitafi ben representatiu: "Entre terra i cel / he enfondit la rel / en l'eternitat / i prenc humitat / sense abís ni mur, / a la vida breu, / sóc arbre de Déu / i silenci pur".
