més enllà de com acabi el procés sobiranista català (Rajoy confia que mori per ell mateix, a partir de les contradiccions dels partits catalansÉ però no té en compte que Artur Mas sembla vincular la seva sort al procés, sense que li importi molt què li passi a CiU), dues coses estan clares: hi haurà una reconfiguració del mapa polític (evident a Catalunya, però amb repercussions a la resta d'Espanya) i tots els moviments denoten un important condicionant econòmic, que explica les posicions de cada actor. I és que l'actual repartiment de la misèria ha obert esquerdes en els dos partits majoritaris, a redós del debat sobiranista. Quan Alicia Sánchez Camacho, la líder del PP català, va anar a demanar als seus coreligionaris un model de finançament per a Catalunya que limités la solidaritat territorial, va tornar a Barcelona amb la cua entre cames, després de les protestes dels barons del seu partit (com el de Madrid però, sobretot, els de les regions que surten beneficiades amb el sistema). Una cosa semblant ha passat aquesta setmana amb la votació sobre el dret a decidir, que va posar de manifest (de nou) la divisió entre PSOE i PSC. Encapçalats per la federació andalusa (i per líders territorials com els d'Extremadura i Astúries), els socialistes van donar suport a les tesis d'UPyD, encara que fos a costa de deixar malament els seus "companys" catalans. Un altre cop, diputats pertanyents a zones on es rep més del que s'aporta.
Per això, la solució és difícil. És possible (no segur) que una "tercera via" (on Catalunya aconseguís una situació de finançament semblant al concert basc) pogués ser acceptada per una majoria de catalans. Però si, davant de qüestions menors, tant PP com PSOE han començat a trencar les seves costures, creix la possibilitat que una majoria catalana decideixi no repartirÉ res.
