Un fantasma recorre Catalunya: la moderació. Hi ha un campionat per saber qui és el polític o el periodista més moderat en relació amb el poder de l'Estat; no se sap quin d'ells trobarà els mots escaients presentant-se com el paradigma de la moderació. S'han publicat molts articles aquesta setmana sobre el tema i en el títol figurava el nom "moderació". Algun escriptor desemmascarava els moderadors com individus que formen part de la gran operació política per convèncer els catalans que hem perdut la captinença tan preuada i assenyada de la moderació, que consisteix a acatar l'statu quo, obeir la sagrada Cons?titució, respectar l'ordre establert; tots aquells que no compleixin són uns immoderats, galls presumits que volen erigir-se com a reis del galliner, fins alguns mostren patològiques tendències pel martiri.
De moment en aquesta carrera han atorgat el títol al senyor Duran Lleida, que, a manca de ministeri d'Afers Exteriors en qualsevol govern de Madrid, es dedica a apaivagar la Catalunya incendiada. En Duran, flanquejat i estrangulat per C's, pel PP, CDC i el PSC, s'havia quedat sense espai electoral i polític i s'ha inventat un territori moderat per reinventar-se ell mateix i se n'ha declarat príncep, dignitat que exerceix satisfet amb la seva elegància vaticanista de dia, versallesca de nit. Mimetisme camaleònic.
Al senyor Duran se li ha encomanat una missió o creu que aquest és el seu destí o considera que si no li han encarregat la missió li haurien de designar perquè és el més preparat, el que millor entén el que passa o pot passar i qui reuneix els millors mèrits. La tasca consisteix a corregir el rumb de la senda tortuosa dels sobiranistes als quals promet que amb un bonic i moderat tren de tres rails els portarà de nou a on érem, tanmateix ens assegura un viatge per verals de paisatges inèdits, curull d'aventures meravelloses i de nits de les mil i una nit, oníricament fabuloses.
Diguem ja el nom de l'estació de sortida i de tornada: el nom és estació "tercera via". Quan tornem de nou al lloc de pertinença tots ens haurem de sentir renovats, acabats d'estrenar, talment com si el món de la moderació moderada fos la realització de la utopia més bella i desitjada. Ho tindrem tot gratis, aquell desig d'en Francesc Pujols, reivindicat sempre per Salvador Dalí, que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat, es complirà literalment. Catalunya per fi serà l'autonomia moderada. No hi haurà més que catalans escapçats, ben gratificats en la moderació. Estafats i contents. Banyuts ?seguirem pagant el beure, no obstant serà tan mollenca la càrrega, tan ben argumentada, que fins i tot haurem de donar les gràcies pel bon tracte que rebrem. Si bé els catalans som esquerps i desconfiats, ans no desagraïts. El PP regnant amb el reforç d'alguns mitjans i se n'hi sumaran més, han decidit que Catalunya és moderable i si no ho és l'hi faran ser.
Moderar és allunyar-se, defugir de l'excés. Moderat és qui no ultrapassa allò que es considera normal, convenient, suportable i la independència és per a ells una anomalia inabastable, una exageració, ansietat desfermada d'un poble excessiu, un extremisme antidemocràtic, mes no sols infringeix la democràcia sinó quelcom molt més greu i antinatural: viola la Constitució i això sí que és insuportable. A veure d'on surt aquesta necessitat de voler despenjar-se d'Espanya: doncs de l'excés. Quina necessitat hi ha de malbaratar recursos demanant quina és la voluntat popular? Capricis de catalans díscols. Apel·len a la moderança, a l'estricta moderació perquè ser moderat significa ser manyac, obedient, no transgredir ni subvertir la voluntat de l'amo.
No empren el substantiu "prudència" perquè la prudència és una virtut moral per la qual hom atén en obrar totes les circumstàncies del cas, les conseqüències probables de l'acció a fi de regular la seva conducta i evitar les faltes. La prudència de molts catalans està a favor de la independència, per això requereixen per definir-se el nom "moderació" puix que aquest reuneix semànticament més ambigüitat.
Que ni el PP ni el PSOE s'entusiasmin amb la dinàmica secessionista forma part del guió, que posin pals a les rodes, també, perquè si cedeixen fàcilment el pacte fiscal que proposa la "tercera via", seria un fracàs pel govern de Madrid; mostraria la seva feblesa. L'Estat no pot arronsar-se, han de tibar molt més i si Catalunya aguanta potser ens donaran alguna cosa embolcallada amb l'argument de la justícia i equitat i si ho han transferit als catalans igual faran amb la resta de comunitats a fi d'evitar greuges comparatius.
Cada dia s'endurirà més la situació entre Catalunya i l'Estat; passaran fets cruels. Els indecisos cauran aviat a la trampa dels moderadors qui advertiran que si el procés d'emancipació segueix tot esdevindrà més complicat i perillós. No mancarà violència, desitjo que només sigui verbal i no desenterrin la dialèctica dels punys i les pistoles. Això ho sabem. Quanta quantitat podrem suportar? Es crearan situacions en els diaris i en la vida pública i no sabrem mai quins autors les han dissenyat i qui les ha materialitzat. Joc brut.
La moderació malgrat el to paternalista i benèvol, amaga una amenaça: prendrem mal; podem millorar un xic el que tenim si ens portem bé. En Rajoy ens compensarà i no haurem de cavalcar en una atzarosa aventura a l'impossible (galopada en diu F. González). Seny, senyors catalans, seny. No siguem immoderats.
