En el debat sobiranista, en això que s'aglutina de manera un pèl prosaica sota el kafkià nom del Procés, només hi ha una cosa que ambdós extrems tenen en comú: l'ús interessat i excessivament gratuït de la paraula "llibertat". Els que estan a favor de la independència de Catalunya tendeixen a servir-se'n per apel·lar a la necessària llibertat respecte a un Estat que ens ofega, per reivindicar la llibertat d'una nació a ser el que vulgui ser. Els que hi estan en contra generalment la utilitzen en referir-se a la llibertat d'expressió, a la llibertat de poder quedar-se a Espanya sense prejudicis culturals ni ?lin?güístics. Independentment de l'afinitat i empatia que despertin, són arguments legítims, tots, i més o menys ben raonats pels seus respectius defensors. Aquesta és la llibertat, la de debò: escollir el bàndol que t'identifiqui sense que un representi necessàriament la negació de l'altre.
A alguns ens encanta el Procés pel que té de revulsiu d'una letargia, de gir de guió inesperat en una pel·lícula que estava incorrent en tots els llocs comuns imaginables. Però en la inevitable escalada cap als maximalismes faríem bé, tots plegats, de no desgastar ni deslluir determinades paraules. Llibertat, pel que significa i també per la dificultat pretèrita per assolir-la, és un terme que requereix del màxim respecte i ningú no té el dret de fiscalitzar-la, sigui del costat que sigui.
Ara bé, no és de rebut que alguns dels que se n'omplen la boca la instrumentalitzin per negar la consulta. Precisament la consulta, de tots els ingredients del Procés, és el que més invoca a la llibertat entesa en la seva màxima expressió individual i col·lectiva. En aquest país els que han lluitat i perdut la vida en el seu nom ho han fet, precisament, per la democràcia. I qualsevol temptativa d'impedir que s'exerceixi es converteix, de facto, en una negació de la llibertat.
