Amb les grans forces polítiques i economicosocials d'àmbit estatal en contra, com era previsi?ble, la divisió política, social i econòmica que hi ha a Catalunya i que va en augment, l'opinió europea molt poc o no gens favorable i el creixent cansament de la ciutadania catalana, entre expectant i força pessimista, s'ensuma que la "indepen?dència" s'ha acabat. Almenys ara com ara.

Almenys ara com ara, cal subratllar-ho, perquè el sentiment independentista no és cap invent nou ni ha nascut fa quatre dies. Té arrels, raons, emocions i, també, males experiències en la nostra política. I té una indiscutible legitimitat que potser algun dia serà reconeguda i podrà ser exercida. Ha estat sempre latent, fins i tot en el catalanisme més integrador. Qüestió de temps i de vents més favorables per a l'aprofundiment real de la democràcia; o en la manera d'entendre-la.

La discutida i discutible experiència de la gran moguda sobiranista d'aquests últims anys té el seu aspecte positiu. Ha remogut consciències, despertat il·lusions, advertit negacionistes (d'aquí i d'allà) i afermat -malgrat les decepcions- el mateix sentiment -normalment minoritari o soterrat- d'identitat desconegut, menystingut o amenaçat. Un sentiment tan íntim difícilment el perjudicarà una nova vivència de decepció, d'impossibilitat o de derrota. Les il·lusions de l'ànima no moren mai. Però també les il·lusions, els sentiments i les legitimitats es veuen obligades a passar pel tub del contrast amb altres legitimitats, sentiments i il·lusions a través de les regles establertes legalment, encara que modificables, del joc democràtic. I en aquest joc no tot acaba definitivament.

Per això cal dir -i advertir a uns i altres- que, si bé la possibilitat de la "independència" immediata o a curt termini, i a causa de diferents i poderoses circumstàncies, segurament s'ha acabat abans de néixer, això és ara com ara.