Cartes

Lola Arpa Vilallonga. TÈcnica jardinera. Membre actiu del TCPS (The Climate Project Spain. Org). peratallada

És evident que la climatologia de la Terra està canviant ràpidament. Dia a dia es baten rècords de catàstrofes naturals. Falta un mes per arribar a Nadal i les temperatures són les pròpies del mes de juny. Amb tristesa fullejo el Calendari del pagès, i res del que mostra té a veure amb la situació climàtica actual. Fins fa pocs anys, el temps tenia una gran influència en les tradicions dels pobles. Aquelles sàvies dites populars que durant generacions havien regit la vida dels nostres avantpassats han perdut el seu sentit.

Quelcom greu deu estar afectant la salut del planeta perquè s'hagi produït un canvi tan brutal en un espai tan curt de temps. Fa anys que ecologistes, meteoròlegs i científics ens alerten del ?diagnòstic: "L'activitat dels homes està afectant de manera irreversible els ecosistemes de la Terra, abocats a una catàstrofe sense precedents, davant la impassibilitat dels nostres governants, empresaris, polítics i de la nostra estupidesa".

En un article Stephen Emmott compara la nostra situació amb el que passaria si demà ens assabentéssim que l'impacte d'un asteroide destruiria la vida a la Terra el dia 3 de juny del 2072. Tots els governs del món enrolarien científics, professionals i empresaris disponibles per intentar evitar l'impacte, i si això no fos possible buscar solucions perquè la nostra espècie sobrevisqués i pogués reconstruir el destruït. Però segons Emmont, malgrat que la nostra situació és la mateixa, no farem res, perquè ara el problema no és tangible com un asteroide. El problema som nosaltres mateixos.

No seran els líders del G-20 els que donaran la solució, ni tampoc els més pobres. Només hi ha una solució: Canviar radicalment la nostra actitud envers el planeta. Però, hi serem a temps?

Què passa amb la gent gran?

Dolors García Molina. anglès.

Tots tenim al nostre costat alguna persona gran, pares, avis, veïns. Però som pocs els que ens preocupem de la seva situació, com se senten, què pensen, com viuen. Fer-se gran no és fàcil, i avui dia encara menys. És molta la gent gran que viu sola i d'altres estan a càrrec de persones que també es consideren grans. No es difícil trobar actualment persones de 70 anys vivint amb altres de 90 que cuiden, ja siguin familiars o no.

Sembla que només ens recordem d'ells quan és època d'eleccions, això els nostres polítics ho fan molt bé. En les campanyes electorals tots els grups se'n recorden que existeixen, els prometen apujar les pensions, millorar la seva qualitat de vida, però la realitat és que un cop han passat els comicis totes les promeses cauen en sac foradat.

Cuidar la nostra gent gran no és només fer-los promeses, homenatges i similars, cal millorar el seu dia a dia, fer que se sentin part de la societat. És hora de passar a l'acció. Ser gran no és sinònim d'incapacitat. Hi ha gent gran molt activa i totalment conscienciada amb el que passa al seu voltant i disposats a col·laborar per millorar els problemes de la societat actual. No oblidem que l'experiència és un grau i, per tant, estic convençuda que ens aniria molt millor si escoltéssim una mica més la nostra gent gran.

Rubalcaba no

Manel García Caparrós. girona.

He llegit el nou descobriment d'en Rubalcaba: "El PSOE ha tornat". Al meu entendre quan hi ha estat, s'ha carregat tota l'economia de país sempre partint de la famossa frase "els diners no són de ningú". Els diners són dels ciutadans, i tota aquesta guarda de polítics el que fan és abaratir-los per qüestions d'interès partidista, i en el seu propi benefici.

El PSOE no por dir res del que actualment està passant al país, ja que ells el van deixar ensorrat econòmicament i culturalment. Per tot això, en Rubalcaba, àlies el "químic", no aporta res a la política nacional, al contrari, que s'emmiralli i vegi que ell és més del passat on es van cometre delictes de malversació de fons, terrorisme d'estat, liquidació del benestar dels ciutadans, i, subvencionar a tots aquells que li donavan els vots, inclosos els impresentables sindicats, a més de la baixa cultura que han aconseguit amb la Logse.

Per tot això, crec que s'ho ha de fer mirar quan diu que ell tornarà a donar qualitat de vida a tos el ciutadans. "Visca Girona independent de Catalunya".

Les sabates noves

Enric Mestres Girbal. Tossa de mar.

Fa 35 anys, un poble il·lusionat va estrenar sabates. Les havia vist a l'aparador i, valga'm Déu, quin goig que feien; després de molts anys d'anar amb espardenyes, o descalços, es podria presentar a qualsevol festa que s'organitzés.

Però vet aquí que així que sortí de la sabateria uns grans de sorra s'hi posaren a dins, convertint la felicitat del nen amb sabates noves en un calvari a cada pas que feia. El pobre vailet mai havia portat sabates i, acostumat a anar descalç, acceptava el patiment sense queixar-se; els vells, que feia temps que n'havien portat, li deien que, si volia sabates noves, s'havia de sacrificar una mica, que amb els anys s'hi acostumaria. Tenien raó i a la llarga, aquelles pedretes li varen endurir els peus i aigualir el cervell, però era feliç perquè portava sabates noves.

Aquesta metàfora, no cal dir que representa l'actualitat política del moment; els polítics són els grans de sorra que no ens deixen caminar bé, els que han transformat unes sabates noves en un estri de turment però que, a còpia de posar-hi cera i raspallar-les, fan creure que són les adients ja que, si tornéssim a portar esparde?nyes, les espolsaríem i caminaríem millor.

Aquestes pedretes són les que varen descapitalitzar les caixes d'estalvis, les que han portat el descrèdit als Mossos, les que han buidat la sanitat pública i han convertit l'ensenyament en el menys valorat d'Europa, són les que han xuclat la suor del nostre treball, les que no tenen cap respecte pel benestar dels ancians, són ?aquelles que es troben molt bé dins la sabata i a les quals importa molt poc el patiment del nen que les va comprar amb tota la seva il·lusió.