Un fet extraordinari per la seva excepcionalitat succeeix en una raconada d'un contrafort del Montseny, encimbellat damunt la fondalada d'Arbúcies, concretament, a la caseta d'en Fèlix i tot això passa gràcies a la tenacitat i perseverança de l'Emili Soms i seva dona, la Maria Àngels, que s'han dedicat a la selecció de les espècies autòctones de pomes i ho han après de forma autodidacta, la qual cosa els confereix més mereixement. El seu mas està encastat en un tocom esplèndid d'un estrep agrest, recolzat en la paret del turó d'Agrenys, cim agut i escarpat, en un petit i pregó congost creuat pel torrent del sot de can Pairana.

Una vessant del massís poblada per una frondosa arbreda de suros i alzines, roures i avets escadussers, més amunt la gran fageda que encercla tota la serralada; en aquest veral arrecerat dels vents, humit, feraç, força ombrejat, s'hi troba una gran plantació de pomers, de més de 80 classes, admirable mostrari d'arbres, alguns amenaçats per ser tan delicats que causaven dificultats al pagès o altres perquè el fruit escàs no era comerciable i no generaven guanys. Uns pomers ja se'ls havia donat per extints, però l'Emili pacientment els ha recuperat cercant-los en pagesies deshabitades o en el bosc, queen expandir-se, especialment, la fageda, pels territoris abandonats, absorbeix tot el que va trobant. Ha salvat cinquanta varietats antigues de pomes. Es calcula que en el món n'hi ha més de 7.500 i aviat en seran moltes més ja que els fruiters de Lleida estan experimentant amb la poma Golden. La gran diversitat és una notícia que no ha de sorprendre, puix que la poma s'adequa bé a quasi totes les condicions climàtiques i geogràfiques, de tal volta que és l'arbre més universal, seguit per la magrana. La poma representa la fruita més mitològica, heràldica i toponímica.

El caseta d'en Fèlix està assentada en un redol deliciós per la vegetació, ben regat per aigües riques en minerals procedents d'una mina i d'una font, aigua que l'Emili guarda en una bassa per quan en necessita més per humitejar els conreus. L'avi li deixà en herència el mas. Una terra productiva que alimentava abans una família de masovers, que disposaven de galliner, porcs, quatre vaques, a més d'horts i terra de cultiu per al blat de moro. Fa un munt d'anys havia passat per aquests topants i vaig quedar sorprès per la flora ubèrrima i els grans prats d'herba grassa.

Va ser enviró del mas de l'Emili quan de jove amb el pare vam veure amples i llargs camps plens de carbasses de cabell àngel, que venien a buscar amb camions i anaven cap a Mallorca per fer ensaïmades. El pagès ens explicà que feia anys que s'hi dedicava, primerament les venia als pastissers de Barcelona, però els de les Balears eren els seus millors clients. Un indret pròsper amb aigua abundosa, molt fecund, ben diferent del de l'altre costat del poble, especialment l'anomenat el veïnat de la Poca Farina -el nom ja ho diu tot.

Quan érem petits classificàvem les pomes en tres grups, àcides, dolces i farinoses. La gent del poble les agrupava pel nom de la casa pagesa: de Can Quadres, del Regàs, del Vinyet, del Vimeners, de la Feixa llarga i les del ciri. Els més experts sí que empraven altres noms: cor-gelada, cara bruta, sang de llebre, bellesa de Roma, vermella cua llarga, Eugènia, Martina, ull de nespra, camosa, etc.

Les pomes d'Arbúcies gaudien d'un notable prestigi, com també les patates del Pla de les Arenes entre Coll de Revell i Sant Hilari. Per Nadal a casa enviaven pomes als senyors de Barcelona, jo amb un drap les fregava perquè la bellesa de la pell, els colors i els llustres brillessin. La mare les embolicava amb paper de diari i les posava en capses de sabates i les enviàvem. Era el millor regal que podíem fer i ells n'estaven molt agraïts. En la meva infància en molts prats dallats hi havia grans extensions de pomers. S'abandonaren quan s'industrialitzà el poble i s'experimentà el pas del la vida rural a la urbana. Les cases de pagès es tancaren; els homes optaren per treballar a les empreses i deixaren definitivament la dura, rústega i sacrificada feina del camp. La despoblació començà els anys 50-60 i s'accelerà als principis de la dècada dels setanta. En allunyar-se la gent de la vida pagesívola es perderen les espècies autòctones de pomers, igualment com plantes endèmiques del massís del Montseny, unes de medicinals, altres d'alimentàries.

El mèrit de l'Emili rau a haver recuperat pacientment pomes i plantes mercès als contactes amb bons informadors. Algunes les ha anat a buscar a França i les ha replantat amb èxit. Incansable, no para de provar, d'assajar, fins amb mates foranes com els kiwis, planta enfiladissa, que li ha donat un bon resultat. Fou en el seu mas que per primera vegada a la vida vaig passar per sota un espès sostre de kiwis, talment bombetes marronoses.

L'Emili empelta als troncs noves varietats per comprovar quines s'aferren bé i quines no són inseribles. El col·leccionisme començà quan trobà una llibreta del seu avi, on hi havia deixat escrit que a l'any 1933 ja venia pomes. En el dietari havia anotat la quantitat de pomes que abastava any rere any i les que venia al mercat de Girona, així com al de Sant Celoni. De petit anava amb els pares i els avis a collir-ne on ara té el pomari. Els pomers estaven regats car l'herba servia de farratge per al bestiar.

L'olfacte, el sentit més fidel, fa que quan ensumo la flaire de pomes retorni a la infantesa; a casa sota els llits hi dormien pomes tardanes que es menjarien a l'hivern. Quan s'obria la porta de la cel·la et rebia un fort i agradable olor de poma.