Malgrat Hemingway deixés dit que el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat, aquesta és una virtut que, actualment, brilla per la seva absència. Però podem dir que la humilitat és una virtut? De fet, cap dels savis grecs van reconèixer-ho així. Més aviat, es considerava com una situació alienant. Nietzsche la ridiculitzava enfront de la seva idea del superhome. I és que, molt sovint, es confon amb la falsa humilitat. Luter deia que la humilitat dels hipòcrites és el més altiu dels orgulls. Hi ha qui ha fet de la seva falsa humilitat una màscara de la seva vanitat. Els exemples els veiem cada dia. Hi ha una falsa humilitat estratègica. És la que aplica aquell que es mostra humil davant els altres per arrencar-ne una lloança que, d'altra manera, no obtindria. I hi ha també la falsa humilitat d'aquell qui es menysprea a si mateix, convençut que res té de positiu. Malgrat la sinceritat de pensament, el resultat és nefast.
Potser la dificultat està en el fet que la humilitat és massa senzilla d'explicar. Potser perquè per ser humil no cal fer res més que reconèixer el que hom és. No caldria parlar d'humilitat si el rebuig cap a l'orgull, la vanitat, la vanaglòria, la supèrbia, l'altivesa, l'arrogància, la impertinència... fos un fet natural.
La humilitat va lligada amb el reconeixement de la veritat. I aquí, la nostra societat ja coixeja més. La humilitat és caminar en la veritat, deia Teresa d'Àvila. I avui estem en un paradigma oposat, en què hem après a ja no creure'ns a ningú en les falses veritats que ens intenten imposar. Quan es violenta la veritat, hi ha un allunyament de la humilitat. No es tracta que ens convencin que no som res. Cal, més aviat, que ens empenyin a descobrir les nostres possibilitats de ser. La humilitat consisteix a acceptar que som criatures amb unes limitacions, cert, però amb unes possibilitats infinites que no depenen de nosaltres. Cap dels valors humans ha de ser reprimit en nom d'una falsa humilitat. Hem de ser allò que som. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser forts. Sense coneixement d'un mateix, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha possibilitat d'exercir com a éssers humans, amb la mida justa d'humilitat per reconèixer els propis valors i les pròpies mancances. Sense supèrbia (que no deixa de ser una submissió a la tirania de l'ego) i sense servitud a ningú ni a res. Moltes de les depressions poden venir d'una mala gestió del propi coneixement i acceptació d'un mateix. Ja que no puc estimar allò que no conec, el primer que cal fer és avançar en al coneixement d'un mateix. I així podem avançar pel camí de l'autoestima. Malgrat no et consideris gran cosa, el món enter resideix dins teu, diu Avicena.
