El Consell Nacional extraordinari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) celebrat diumenge passat no ha solucionat les discrepàncies sobre el dret a decidir entre la majoria de la direcció i la minoria de l'anomenat sector crític. Pere Navarro i la seva cohort s'han instal·lat en l'ambigüitat d'una consulta legal i pactada sobre el futur de Catalunya.
Els dissidents, partidaris confessos del sobiranisme, defensen el dret a l'autodetermi?nació, expressió moderna de l'eufemisme del dret a decidir. I s'han estructurat en corrents interns com Agrupament Socialista (lide?rat per Àngel Ros, alcalde de Lleida) i A?vancem! (liderat per Joan Ignasi Elena, diputat al Parlament).
A banda d'aquestes posicions, en el PSC n'hi ha d'altres com Esquerra Socialista, que no ha abandonat el marxisme i la plataforma Nou Cicle (liderada per l'històric dirigent Raimon Obiols) que també s'apunta a un referèndum.
I a l'entorn del PSC pul·lulen Nova Esquerra Catalana (NECat, liderada per Ernest Maragall), clarament independentista, i, a l'altre extrem, Àgora Socialista, expulsada per la vinculació als sectors del PSOE més centralistes. Hi ha altres grups que també rei?vin?diquen el socialisme, però per il·lustrar el marasme actual no cal burxar més.
Malgrat l'heterogeneïtat, històricament la direcció del PSC ha guanyat el capítol amb el referent del "catalanisme de progrés", e?dul?corada expressió d'un nacionalisme reformista que li permetia tenir dues cares (o dues ànimes): "catalana i socialista".
Aquesta imatge s'ha esmicolat a mesura que s'ha anat decantant cap a posicions nacionalistes. Avui, el PSC és un olla de grills (o un orgue de gats) per la seva indefinició política que provoca rèpliques i contrarèpliques de dirigents en un maremàgnum sense precedents.
Si una organització vol que el seu missatge arribi net i clar a la gent, el guirigall d'ànimes s'ha d'acabar. És legítim que en els debats es formin tendències enfrontades, però una vegada adoptat l'acord per majoria, les actuacions publiques contraries són activitats fraccionals. I tota fracció organitzada de forma permanent dins d'un partit, és una escissió anunciada.
Els "crítics" no poden apel·lar al pluralisme polític per passar-se pel folre les decisions adoptades per majoria. Si no accepten les regles del joc, haurien d'abandonar el partit.
En el Codi ètic del PSC aprovat en el XII Congrés s'hi pot llegir en el punt 22: "Les decisions s'han de basar en un debat previ. Una vegada adoptada una decisió democràticament, s'assoleix la posició que els òrgans executius del Partit han d'aplicar i que obligarà tothom".
Per tant, és urgent aclarir el panorama. Ho demanen els votants!
