L ambaixador d'Holanda va inaugurar l'altre dia els nous lavabos de pagament de l'estació d'Atocha, a Madrid. Un mai havia vist inaugurar un lavabo, ni tan sols havia imaginat que existia aquest costum. Però el cert és que no va faltar de res: ni la gent encorbatada, ni les tisores de tallar la cinta, ni la cinta.

- Queda inaugurat aquest vàter.

Ens estem tornant tan pobres, tan pobres, que acabarem inaugurant una caca.

- Queda inaugurada aquesta caca.

No les caques de vostè, o les meves, que no valen res, però potser sí la caca d'un alcalde, d'un subsecretari, no sé, d'un director general. Ho sento, però no se me'n va del cap la imatge del senyor ambaixador tallant la cinta. Un és un admirador d'Holanda, de tot Holanda, inclosos els seus claveguerams. Però no els visitaria amb el mateix esperit amb el qual visita els seus museus o amb el qual acudeix als seus restaurants. Un no s'extasia davant una latrina, excepte si es tracta de la de Duchamp, i més per ser de Duchamp que per ser latrina. Però potser un visqui equivocat. Imaginem la conversa entre l'ambaixador i la seva senyora durant l'esmorzar:

- Com tens avui l'agenda?

- Bé, carregada, inauguro uns lavabos a Atocha.

Fes una carrera, estudia set idiomes, ingressa al cos diplomàtic (on hi ha puntades de peu per entrar), tira't deu o quinze anys de cònsol, per fer mèrits, en un país on agafes segur la malària, i, quan per fi aconsegueixes un destí europeu, et posen a inaugurar serveis públics. Això no és.

O sí. Potser estava inaugurant l'home el negoci del segle. Potser estava donant suport políticament a l'empresa (holandesa, suposem) que es farà d'or amb aquestes instal·lacions. Vaja, que potser estava fent pàtria. Ja que els espanyols menyspreen els seixanta cèntims de cada usuari, que es compten per milions a l'any, donem-li a l'ocasió la pompa que es mereix.

- Queda inaugurada aquesta latrina.

Ni els surrealistes.