Hi ha un episodi de la història de Catalunya que expressa el sentit de fer pinya per la comunitat. És l'autoria de l'himne oficial, Els Segadors. Més que autoria hauríem de dir-ne edificació, atenent les dificultats tècniques de l'obra i dels diversos experts del procés. Al segle XVII ja circula aquí un poema cantat, Els Segadors, que denuncia tota classe d'ofenses i abusos dels poders dominants i opressors. En el segle XIX, un grup de catalanistes es proposa rescatar el vell poema, donar-li una partitura i una fixació melòdica. En el seu moment intervenen Guimerà, Domènech i Montaner, Matheu, Verdaguer, Gaudí; la difícil feina tècnica l'assumeix Francesc Alió, compositor. Més tard hi treballa Emili Guanyavents. Successivament, a l'himne li arriben harmonitzacions de Millet, Morera, Pau Casals, Lamote de Grignon. I ja més cap aquí, nova harmonització d'Oriol Martorell i el sempre recordat gironí Josep Viader i Moliné, pensant en les corals catalanes, de les quals ambdós mestres eren cor i batuta reconeguts arreu. Tenim himne nacional.
Tot seguit fem una incursió al diccionari: "Himne és una composició que exalta ideals de l'individu, d'un poble, d'una comunitat. Himne nacional és el que simbolitza una nació, un estat". M'atreveixo a dir que a Catalunya tenim, sense la titularitat de nacional, diversos himnes. Si es vol veure, és tota una riquesa de patrimoni. Sense voler ser exhaustius, poden tenir categoria d'himne El cant de la senyera, L'emigrant, El cant del poble, La balanguera, La santa espina, i algun altre, segons sensibilitat subjectiva. Modernament, els cantautors més nostrats i emblemàtics saben compondre peces que prenen el carisma d'un himne; no dic noms d'autors i cançons per no deixar-me'n cap, però succeïa que al final d'un concert la flamarada reivindicativa creixia amb aquell cant que sempre era esperat, comunitari i vigorós.
A la memòria gironina de la censura de postguerra va quedar-hi un fet significatiu: a Radio Gerona EAJ 38 hi havia de director Emilio Banda Mora, molt ben recordat com un home plenament integrat a la nostra cultura, amb esperit participatiu i, a més, casat amb una gironina. Emilio Banda -com qui tempteja una oportunitat- va introduir a la llista dominical de "Discos dedicados" la sardana La santa espina; aquell diumenge en què es va radiar, després de molts anys de no poder-la escoltar, va tenir un èxit memorable de dedicatòries. L'endemà a Radio Gerona varen rebre una trucada telefònica procedent del Gobierno Civil: "Su excelencia desearía que este disco se cayese al suelo y se rompiese". Tot seguit, en format paper, va arribar la fredor d'aquell document que s'anomenava "oficio", com s'acostumava sovint. La santa espina va continuar a la llista negra. Aquella era una sardana diferent de les altres. Això indica que el censor ja havia intuït que es tractava d'un cant representatiu, amb valor d'himne. Podríem dir que hi havia himnes condemnats a la clandestinitat, i músiques que esdevenien himnes, tot circumstancialment.
En el més absolut íntim, i més enllà de l'etiqueta de l'oficialitat, cadascú pot buscar i estimar aquell cant que el pugui connectar millor amb les aspiracions, exalçaments, emotivitats i vibracions com a ciutadans d'un poble que vol avançar. El cant per Catalunya es pot alçar confegint una garba literària de collites diverses dels nostres himnes: Al damunt dels nostres cants, som i serem gent catalana. Catalunya triomfant tornarà ser rica i plena. Glòria, catalans, canteu, la nostra terra és redimida, teixint la tela pel demà.
