Amb l'espectacle mediàticament molt ben orquestrat anomenat Conferència Política del PSOE, hem pogut veure fins a quin punt socialistes i populars comparteixen essencialment -amb Rosa Díez- el mateix model d'Espanya, que és el model franquista d'"Una Grande y Libre" però amb concessions regionals a "los hombres y las tierras de España". És llàstima, però aquest conclave ha marcat la definitiva desaparició del PSC com a partit ja no solament d'obediència catalana, sinó simplement com a partit català. Anant contra els seus propis principis s'ha declarat definitivament com una sucursal del PSOE.

Aplaudits fins al ridícul, a nivell de lletra de "copla", per Pere Navarro i la sucursal catalana del partit, aquests dos nacionalistes espanyols de pedra picada que són Alfredo Pérez Rubalcaba i Susana Díaz, han fet ben explícit el que en pot esperar Catalunya i les seves aspiracions: absolutament res. Catalunya no pot esperar-ne res, perquè per a ells -com ens diu Navarro- no som res més que una "singularitat", no una nació-ni tan sols una "nacionalitat", tal com reconeixia la Constitució, ni formem part d'una "nació de nacions", com deia Felipe González-. Pur cop d'estat a l'existència de Catalunya. És més, Susana Díaz ho ha teoritzat dient que el concepte de col·lectivitat humana -com el que és Catalunya -no cap dins el socialisme -teorització aberrant per als que saben una mica d'història, i que correspon a la ideologia feixista de Fernando Savater, Rosa Díez i l'ultranacionalisme espanyol.

Ens parlen de Tercera Via, però això és com el misteri de la Santíssima Trinitat: ningú l'ha vist mai, ningú no sap què és. L'únic que han dit, com a fórmula màgica de la Tercera Via, és que caldria reformar la Constitució espanyola, sense concretar res de res... I de fet, tal com és la correlació de forces a Espanya, aquesta reforma seria, sens dubte, d'una part encara més recentralitzadora i encara més estil "café para todos": això darrer ho han dit, a més, explícitament, ja que "tots els espanyols han de ser iguals", però no pas per donar a Catalunya els atributs propis d'una nació. Es tractaria tan sols de donar-li una propineta i que hi constés com una singularitat: però això sí, tot el que tingués Catalunya, com a mínim, ho hauria de tenir Andalusia, el permanent xantatge contra les aspiracions catalanes. I, sobretot, continuar pagant les festes d'Espanya.

El líder del PSOE, Pérez Rubalcaba, aplaudit per Navarro amb llàgrimes als ulls, ho resumia amb aquestes paraules: "¡Pasión por España! ¡Pasión por los españoles! ¡Somos el partido que más pasión tiene por España!". I encara diuen que no són nacionalistes! Naturalment, dir això no vol dir que els catalans no hàgim de respectar -i fins estimar- Espanya i la seva llengua. Però no aquesta, precisament.