Arran de la passada Diada i de la Via Catalana, tant en les ràdios i televisions nostrades com enllà de l'Ebre vaig sentir debats en què la concepció de la democràcia deixava molt a desitjar. Se'n queixava L. M. Xirinacs en aquest mateix diari el 21-VII-2000 en un article esplèndid titulat "Política i demòtica": "Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l'Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d'empresa estatal, document nacional, escola pública (...), nacionalitat en el passaport en comptes de ciutadania, sanitat pública, etc. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic. Se li oposa l'àmbit privat format d'una gran massa amorfa, estandarditzada, d'individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta "democràticament" un a un i per separat en eleccions i referèndums. Mai no es vol permetre una informació no políticament correcta, no oficial, ans autènticament pública, responsable, sobirana, independent. [...] No hi ha vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de l'Estat autoritari, han fabricat des de l'Estat un àmbit privat massificat amb el qual s'han aliat contra la vida del poble, la vida verament pública i democràtica".

Déu n'hi do! A veure si ens entenem. El poder polític no és subjecte de cap sobirania nacional, digui el que digui la Constitució del 78; tota sobirania emana del poble. (Catalunya no va començar el 1978!) És el poble -la nació- el subjecte jurídic i polític de sobirania. La diferencia entre el poder polític i el poder popular o de base consisteix en el fet que el poder polític és un poder sobre molts homes, però concentrat en pocs. El sistema de democràcia representativa fa que, per mitjà d'unes votacions, molta gent delegui en uns pocs representants el poder sobirà de què cada persona és dipositària. Però aquesta delegació esdevé secreta, individual, de manera que tots plegats, sense connexió de cap mena, esdevinguem aquella massa amorfa menyspreable de què parlava Xirinacs. Què passaria si el poble s'estructurés i participés en les votacions dels representants del poder polític amb programes i projectes? Que espavilaríem els polítics? (Ja ho hem vist una mica amb l'ANC.) El poder popular o de base és justament això: un poder de molts que no es delega secretament sinó que es comparteix, que es posa en comú. El sistema de democràcia directa no munta grans piràmides on el poder es concentra en el cim, sinó assemblees igualitàries on tots participen en taula rodona. És un poder horitzontal, no vertical.

Ve a tomb, això, perquè tant amunt com avall de l'Ebre, com he dit, he sentit persones que posaven en dubte la representativitat de la senyora Carme Forcadell. "Qui s'ha pensat que és per parlar en nom de Catalunya?", deien en una tertúlia tan poc suspicaç com la d'en Cuní. I més avall de l'Ebre deien coses pitjors. Doncs, la resposta és molt senzilla: És ni més ni menys que la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), elegida democràticament. Amb tota la legitimitat i amb tota la força de representació. Amb la mateixa legitimitat que els parlamentaris elegits en el nostre Parlament per a determinats càrrecs que d'allí en surten. Perquè, clar i català, en l'àmbit nacional, el Parlament de Catalunya o, en l'àmbit municipal, els nostres ajuntaments, assumeixen íntegre el poder polític. Ells legislen, ells jutgen, ells governen. Són, deia Xirinacs, la gran capçada de l'arbre social. L'Assemblea -que ell denominava Popular de Catalunya-, com també els nivells inferiors d'assemblees locals comarcals, les associacions de veïns i d'altres, si s'estructuren, es queden amb l'irrenunciable poder popular, arrel de tota sobirania. Elles enquesten i exposen, vigilen i deliberen, reivindiquen i es mobilitzen. Són la gran soca de l'arbre social. No hi ha doble poder polític. No hi ha creuament de competències. Són dos poders de natura diferent, que treballen en plans distints i que es complementen. El poder popular fiscalitza i estimula la tasca del poder polític, encara que això pugui desagradar als polítics. Qualsevol membre de l'Assemblea pot presentar-se a les eleccions, si vol, i qualsevol electe al nostre Parlament pot ser (hauria de ser!) membre de l'Assemblea.

L'ANC, doncs, la incipient soca de poder popular de la nostra democràcia és tan legítima i democràtica com els representants del poder polític. Millor dit: és la que permet que l'àmbit polític oficial sigui realment popular, nacional. Per això, en una Catalunya independent, si es vol una democràcia veritable, el poder polític haurà de vetllar per l'existència del poder popular sobirà, d'on xucla la seva representativitat sobirana, i l'haurà de saber escoltar.

Deixem parlar Xirinacs: "En una societat democràtica existeixen dos nivells de poder: el poder popular, que és el poder radical d'on sorgeix la sobirania, i el poder polític, que és el poder delegat representatiu i executor de la sobirania [...] El poder polític és legislatiu, judicial i executiu. Parlament, Tribunal i Govern. El poder popular és, d'una banda, expositiu de les necessitats, com una enquesta sociològica permanent; d'una altra banda, és reivindicatiu davant del poder polític, a la recerca de la solució d'aquestes necessitats; finalment, és mobilitzador de les masses en adhesió o protesta davant del poder polític, complidor o no. En una societat liberal, el poder popular és el fiscal del poder polític". "Assemblea Popular de Catalunya" (Mundo Diario, 17-VII-1977). Quan Xirinacs l'any 2000 demanava l'Assemblea dels Països Catalans, demanava justament que el poder popular prengués consciència de la seva força. Una força que portà més d'un milió de persones al carrer el 2012 i més d'un milió i mig a la Via Catalana el 2013, encara que des de Madrid es vulgui minimitzar. Un poder que ha fet moure de les seves posicions d'establishment el poder polític. I això no és poc!

Acabo amb un discurs pronunciat a Barcelona el 27-IX-1932 en plena República pel senyor Manuel Azaña, perquè els senyors Rajoy i Pérez Rubalcaba en prenguin nota: "Jo concebo Espanya amb una Catalunya governada per les institucions que vulgui donar-se mitjançant la manifestació lliure de la seva pròpia voluntat. Unió lliure d'iguals amb el mateix rang, per a així viure en pau, dins el món hispànic que ens és comú i no és menyspreable. I he de dir-vos també que si algun dia dominés a Catalunya una altra voluntat i decidís ella remar sola al seu vaixell, seria just el permetre-ho i el nostre deure consistiria a deixar-vos en pau, amb el menor perjudici possible per als uns i els altres, i desitjar-vos bona sort fins que, cicatritzada la ferida, poguéssim restablir almenys relacions de bons veïns. [...] Plantejades les coses en aquests termes de convivència i igualtat, castellans i catalans tenim una tasca comuna per realitzar que ens interessa igualment a tots. Restablir l'ordre de la península. Quin ordre? El de la justícia i el dret..."

Han canviat molt les coses i la baixesa de mires actual es demostra quan la Constitució s'esgrimeix com un arma i esdevé, en comptes de carta de llibertats, presó de nacions. El xoc de trens apareix en l'horitzó com a inevitable. No serà que no hi hagi hagut temps de redireccionar les ?agulles de les vies.