Si en lloc de malgastar tant temps i tanta energia a alimentar l'enfrontament entre Catalunya i Espanya, els qui ho fan, uns i altres, es decidissin a aplicar aquest temps i aquesta energia a la construcció de la concòrdia, el panorama canviaria. El panorama present i el futur. I hi hauria menys rancúnia en les conciències i més benestar social.
N'hi ha que -i són molts, massa- s'han entestat a fer reviure vells calius d'odi en els esperits ciutadans, amb records reals o manipulats i sovint amb més interessos partidistes, i fins i tot personals, que amb sentiments nobles i de servei a la col·lectivitat. El rancor, que rosega cors, s'apodera d'ells més que la generositat, que sol ser més fecunda si hi ha bona voluntat per les dues parts, cosa que no és pas evident.
I així s'ha arribat a un clímax d'alta tensió política i social que n'hi ha que volen veure com l'oportunitat d'un trencament alliberador, en el camí cap a una arcàdia feliç, i que uns altres presenten com una topada devastadora per a tothom. El somieig messiànic d'uns líders de poca volada pot ser tan nefast com la miopia d'uns governants que no saben veure, o no volen veure, els nous signes dels temps.
Lamentablement, en l'actualitat s'imposen els discursos de la por. No un, sinó dos, com denunciava recentment, amb claredat i valentia, Raimon Obiols (Els matins de TV3), una de les ments actuals més lúcides del socialisme català: El discurs de la por espanyola a l'anomenat desafiament català, que es tradueix en un renovat discurs centralista entestat a infondre temences anunciant totes les catàstrofes hagudes i per haver als partidaris de decidir separar-se de l'Estat comú actual, i el discurs de la por practicat des del sobiranisme assegurant fins i tot la desaparició de Catalunya, si aquest país continua en l'actual situació de "submissió i degradació" de la seva identitat. Obiols, amb una visió més desapassionada de la història i del futur, no comparteix aquests discursos.
Com ha recordat fa poc el pensador i escriptor català Lluís Racionero (a La Vangardia), Francesc Cambó, que era un catalanista molt intel·ligent, va trobar un títol molt inspirat per al seu assaig polític: Per la concòrdia. "Ha passat gairebé un segle -diu Racionero- i estem en la discòrdia, que és la desavinença dels cors." "I és que el nacionalisme català i l'espanyol -acaba- són una qüestio cordial, un conflicte d'emocions, com tots els nacionalismes". Precisament ara, des de l'entorn sobiranista, surten veus demanant "la renúncia del nacionalisme" (Barbeta, La Vanguardia) per part dels partidaris del secessionsime, ja que aquell concepte està mal vist arreu, per les seves males connotacions. "El catalanisme polític -escriu Jordi Barbeta- va cometre un error inmens assumint en el seu argot l'oxímoron "nacionalisme catalá". Segurament té raó, pero no és gaire coherent amb la història recent i potser massa tard per rectificar.
Encara que això del "conflicte d'emocions" sigui molt rellevant, no es pot passar per alt el fort component econòmic, més allà de la identitat cultural, en l'enfrontament de nacionalismes. Haver sabut explotar això (Espanya ens roba) ha estat un dels elements clau de l'expansió del sobiranisme català. És el que s'està anomenant "nacionalisme de cartera" (Josep Cuní). Aquesta suma ha estat decisiva per a la mobilització popular i en el decantament de l'opinió pública.
Però el camí de la topada segurament no portarà enlloc positiu. Al final no es produirà -més enllà del gran rebombori político-mediàtic-, ja que el caràcter català no està per aquestes aventures, a l'hora de la veritat, com ja es va veient ara en les sovintejades discrepàncies internes, ni és imaginable, atès l'enorme desequilibri de forces -legítimes, legals i d'imposició- entre les dues parts. A més, sempre ha passat que Catalunya hi ha sortit perdent, com en el tristament famós 1714 (que absurdamente es vol conmemorar de manera oficial, sota la direcció de dos humoristes, com diu G.Moran), i cal aprendre de la història per no repetir errors.
No és bon camí, president Artur Mas, continuar animant desafiaments i enfrontaments. Vostè amb això no serà cap heroi de la pàtria, perquè a més de no governar com mereixen els qui el van votar i tots els ciutadans, ha contribuït a crear un ambient -a dins i a fora- de discòrdia que tan sols pot portar a patiments i a desenganys. Parla de diàleg i porta el país a això que denomina "topada de trens". En el fons sap, encara que ho tapi o ho dissimuli amb una hàbil retòrica, que la realitat li imposarà provar uns altres camins, i llavors quedarà definitivament desprestigiat davant dels seus votants i de la ciutadania. Practiqui el diàleg i la negociació de què tant parla. Torni a provar de fer, amb més vigor i ambició, allò que va fer el president Pujol: aconseguir l'entesa i la col·laboració i saber treure profit de les negociacions. I a tenir un pes decisicu en la governació de l'Estat, en lloc de tancarse en la "pàtria petita". És a dir, torni al catalanisme de la millor història de Catalunya.
En lloc de caure en el parany de les provocacions centralistes i d'animar a la discòrdia permanent, cal construir la "concòrdia" que propugnava l'insigne polític català Francesc Cambó.
