o veig cap més pregunta possible per consultar a la població que aquesta: "Vols que Catalunya sigui un estat independent?"; aquesta és per a mi la qüestió que caldria plantejar als catalans amb tota la seva nuesa, cruesa i valentia, amb tot el seu realisme i contundència, sense cap enfarfegament, sense cap mena de possibilitat interpretativa, tancada, clara, entenedora, senzilla, que es pugui respondre amb un sí o amb un no. Inequívoca, que no es presti a cap confusió. Sí o no, ho vols o no ho vols. Amb totes les seves conseqüències.

Segurament si se celebrés ara la consulta, malgrat el greu desencís amb l'Estat, el no guanyaria perquè una part important de la població no vol tallar els llaços que els vinculen amb l'Estat espanyol o tenen por d'una reacció nacional i internacional furibunda. La independència per una o altra raó els espanta. No obstant amb el resultat s'aclariria quin és el posicionament real de la ciutadania. Si es guanya es guanya (malgrat que ignorem què passarà el dia després) i si es perd es perd i caldrà insistir en una fórmula millor pel benestar econòmic i psicològic dels catalans. Puix que un cop esbargit el paisatge del malestar col·lectiu s'haurà de negociar de nou perquè aquest comprengui d'una vegada que no ens sentim còmodes amb l'actual status-quo. Estic convençut que molts dels que votaran en contra de la independència, ja que els sembla massa forta i rotunda aquesta idea, estan d'acord que no rebem els diners que ens pertoquen i que no ens sentim valorats, estimats, ni reconeguts. Potser el referèndum es podria guanyar amb una pregunta més confusa, però de què serviria? De res, car no la sabríem desxifrar i obligaria que al cap d'uns anys es formulés la verdadera: "vols romandre enganxat a l'Estat o no?".

Segons les enquestes els partits més puixnts, els que més confiança aconsegueixen en intenció de vot, són els dos més decidits, els que no presenten cap dubte a l'elector respecte la posició de Catalunya respecte a l'Estat; els dos que més s'enlairen són C's, que diu un no rotund i inequívoc a la independència i ERC, que diu nítidament sí. La resta s'estanca perquè han jugat a les ambigüitats respecte la consulta i el que cal preguntar.

Tanmateix sembla que els partidaris de la consulta (com va passar amb el nou estatut) es tiren els plats al cap amb la vista sempre posada als seus mercats electorals. Aquella premonició del profeta irritat Aznar que l'Estat no ha d'intervenir perquè els mateixos catalans ens estavellarem, s'està materialitzant. Uns tiren la corda per un costat, els altres per l'altre i la fina corda de la consulta es romp.

Mentrestant, el PSC està disposat a travessar el desert acompanyat d'un 13% de consellers que no estan d'acord amb la direcció tal com es visualitzà en el congrés extraordinari celebrat el 17 d'aquest mes a Barcelona. Terra aspra i polsegosa que hauran de creuar fatigosament i penosa, això sí, podran arrecerar-se de la intempèrie en alguns escarransits oasis preparats pel PSOE.

Ara només manca que Unió es despengi de CDC i ja tenim dibuixats dos bàndols enfrontats, CDC amb ERC i la CUP, (IC balla un xarleston /yenca al bell mig), i el PP, C's, i PSC-PSOE al que se li pot sumar UDC. Els immobilistes del PSC formen l'equip presidit per Navarro, en canvi els Nadal, Tura, Maragall, són els que han canviat de pensament en el transcurs dels temps, han perdut la fe en el federalisme i en la reforma de la Constitució.

Josep Fontana, historiador de prestigi, fidel al materialisme històric, considera que l'ascensió al poder de l'esquerra o de l'independentisme ha d'anar necessàriament antecedida d'una lluita armada, tal com assegura el marxisme clàssic. Això és el que va declarar a TV3 i al diari Opinión.es: "No hi ha independència si abans no s'ha fet una guerra de la independència". Així doncs, augura que la guerra davantejarà el nostre procés. No negaré que el materialisme històric marxista, una metodologia d'anàlisi social i polític, ha estat històricament útil, nogensmenys actualment està superada per les noves formes que adopta el capitalisme, l'alienació col·lectiva, com la mateixa democràcia moderna, una forma de govern, que permet, sense necessitat de recórrer a la bel·ligerància cruenta, que els partits d'esquerra assoleixin el poder i el control de la producció no en sentit estatista.

L'historiador Josep Fontana va repetint arreu que "no hi ha independència sense una guerra d'independència". Del tot incert. La història té models i contramodels, com la natura. La terra era plana, els faraons déus, l'imperi romà era indestructible. Una veritat tinguda com a històrica no té per què verificar-se com un fatalisme. Els monarques pactaven i s'intercanviaven territoris, cosa que s'anomena "pactes entre corones", un bon exemple és la Menorca anglesa retornada als espanyols en el Tractat d'Amiens de 1802. També en la història s'han produït separacions consentides: Noruega es va separar de Suècia, Moldàvia d'Hongria, Ucraïna de Bielorússia i molts altres com Dinamarca, Islàndia, Txèquia... Països de l'extinta URSS han recuperat el seu estatus original, si bé és cert que s'ha produït amb la desintegració de l'edifici soviètic, no és menys cert que ho han fet pacíficament, sense guerra d'independència. El que va ser no té per què tornar a ser; no hi ha "veritats" històriques inqüestionables. El que es considera un fet històric indiscutible no té per què condicionar el nostre futur.