En la vida dels pobles, de les nacions, sembla fàcil distingir moments per al treball individual, encara que sempre tingui una significació col·lectiva, de confrontació dels diversos idearis presents en l'opinió pública i d'altres moments que exigeixen un esforç per prioritzar grans opcions que potser acaben conformant la realitat durant 0moltes generacions. Ara, a Catalunya som davant un d'aquests moments en què cal prioritzar què ens convé com a poble, com a nació, això vol dir reconèixer que no és el moment del debat partidista, de la defensa concreta i específica d'un ideari polític o altre per lògic i lícit que aquest sigui en la vida quotidiana. Ara som davant la necessitat de fer un esforç per millorar substancialment el reconeixement davant del món d'un Estat propi dels catalans, que, naturalment, serà un canvi natural i positiu per a la vida de cada un de nosaltres, més enllà de que votem habitualment una opció política o altra.

El desafiament que tenim al davant no té caràcter partidista, no vol beneficiar a determinats sectors i perjudicar-ne d'altres. El moment planteja una millora que influirà positivament en la vida de tot el poble, en conseqüència, el debat partidista, la picabaralla parlamentària, les maniobres que sovint abunden en el joc polític ara perden interès per a l'opinió pública, perquè no anem a triar qui ens governarà, sinó com ens governarem. Per arribar-hi ha estat decisiva la llarga etapa autonòmica iniciada amb l'Estatut del 1979. Ha estat una experiència viscuda en profunditat i en la que tothom ha vist a Catalunya que l'Estat espanyol està dirigit per una mentalitat uniformista i centralista que no admet reformes i que trenta anys després es manifesta amb la mateixa constant obsessió. Curiosament, aquells que ara volen semblar grans entusiastes de la Constitució aprovada el 1978 són els que li han congelat les seves possibilitats de desplegament, es a dir, de canalització de les aspiracions, en definitiva, d'actualització, de modernització. Ara que contents es freguen les mans pensant que estan recentralitzant tot el que poden i creuen en la seva miopia que reforcen l'Estat, no se n'adonen que ara aquesta ja no és la qüestió per als catalans.

Per això, ara a Catalunya, el debat prioritari és el que estructura la gran onada democràtica que ha de possibilitar en base al vot de cada ciutadà construir una nova realitat política que serveixi realment aquest poble i que com és també lògic estableixi relacions d'igualtat amb els altres pobles amb els que compartim el gran projecte europeu. En les properes setmanes i mesos el debat partidista no és el que ens interessa de forma prioritària, el que és essencial és expressar-nos en la gran dimensió de poble, perquè el que necessitem és quelcom que ha de beneficiar a tothom.