Es evident que a Catalunya estem vivint un moment històric sense precedents des del final del franquisme i la transició democràtica. Per això avui voldria fer-ne cinc reflexions, que poden semblar fins i tot contradictòries.

Com a primera reflexió, hi una mitificació exagerada de la Guerra de Successió (1701-1715) i de l'11 de setembre, com si tots els nostre mals vinguessin d'aquella derrota, que no va ser tant de Catalunya com dels partidaris de Carlesd'Àustria, majoritaris a la Corona d'Aragó, davant dels seguidors de Felipde Borbó, majoritaris al Regne de Castella, amb les seves implicacions en l'àmbit internacional, especialment per part de França, Anglaterra i l'Imperi Germànic. Una mitificació exagerada, sobretot, en relació amb la Guerra Civil (1936-1939), una altra gran derrota històrica per als drets nacionals i socials, però amb un aspecte que als nostres governants de la Generalitat no els interessa gaire de recordar: Que va ser l'esquerra política i sindical: PSUC, ERC, POUM, CNT o UGT, entre altres, la que més va resistir l'avanç imparable del feixisme i de l'aliança Franco-Hitler-Mussolini.

Com a segona reflexió, i només en aparença sorprenent, que els països de la Unió Europea (UE) i els Estats Units (EUA), que mai o molt rarament han concedit el dret d'autoderminació a cap dels seus pobles, o fins i tot varen lliurar una llarga i cruenta guerra secessió contra els independentistes (1861-1865 als EUA), han donat des de 1991 un suport incondicional a la independència d'una vintena de nous estats de l'antiga Unió Soviètica, de Iugoslàvia i de Txecoslovàquia. Però, pel que sembla, una cosa és debilitar o destruir l'antic bloc de l'Est i una altra ben diferent reconèixer els mateixos drets a Puerto Rico, Irlanda del Nord, Flandes, Còrsega, Euskadi, Catalunya o fins i tot Escòcia, on el Regne Unit accepta avui de mala gana un referèndum d'independència mentre llença tota mena d'amenaces subtils o no tan subtils.

Com a tercera reflexió, i ho plantegi o no la Constitució espanyola i altres "cartes magnes" del nostre entorn, el dret a l'autodeterminació dels pobles, sense excloure una possible separació, hauria de ser un dret universalment reconegut. Que no es permeti aquest dret, o fins i tot es faci referència a les forces armades per impedir-ho, com fa l'article 8 de la "nostra" constitució, no és precisament una gran mostra de democràcia. Una carta magna que sembla ser un mur infranquejable quan es planteja qualsevol reforma progressista, però que es modifica en unes poques setmanes per atendre els requeriments de la Unió Europea, com va passar l'any 2011 amb l'article 135, per a garantir, suposadament, l'estabilitat pressupostària.

Una quarta reflexió és que la independència de Catalunya, en comparació amb els deu o dotze països més petits de la Unió Europea, pot ser plenament viable en l'aspecte econòmic i en el polític. Ara bé, pensar que un estat independent és la solució a tots els mals del país, i que Catalunya pot gaudir d'una plena sobirania dins d'una UE dirigida per Alemanya, França i el Regne Unit, sota els principis del Tractat de Maastrich és, com a mínim, poc realista. Ni tan sols la llengua té el futur garantit en un estat propi, com es pot veure amb el gaèlic, noranta anys després de la independència d'Irlanda respecte al Regne Unit.

Una cinquena reflexió és que Catalunya no és avui un país homogeni sinó molt divers, ja que la Catalunya més metropolitana, especialment les comarques al voltant de Barcelona i del Camp de Tarragona, i la resta del país per altra banda, tenen una composició social i cultural molt diversa, amb més de la meitat de la població total d'origen immigrant. Segons dades de la Generalitat, i com a mostra de la gran diversitat, que s'expressa molt clarament en l'aspecte lingüístic, prop del 75 % de la població coneix i sap parlar el català, però només el 35 % l'utilitza com a primera llengua, davant d'un 45 % que utilitza habitualment el castellà, un 12 % que les utilitza indistintament i una minoria que té altres llengües com a habituals. Aquesta i altres qüestions, també en part econòmiques, històriques o fins i tot sentimentals, poden fer que molta gent prefereixi romandre dins de l'estat espanyol, si bé en molts casos donant suport a un nou encaix constitucional de caire federal i republicà, amb límits raonables al dèficit fiscal, amb drets socials per a tothom o amb el ple reconeixement del català a Europa. Gent que pot estar disposada a donar un clar suport al dret a decidir en una consulta democràtica, sempre que les opcions federalistes, sobiranistes i independentistes es puguin sentir igualment còmodes amb la pregunta i sempre que hi hagi igualtat d'oportunitats per defensar les diverses opcions.