Com que el proper dia que ens "veiem", els hauré d'explicar un conte de Nadal (perquè serà el 24), espero que vostès, benvolguts lectors, no s'ho prenguin malament si els torno a "emprenyar" amb el monotema del dret a decidir. M'apassiona, no puc fer-hi res.

Sembla que ja queden pocs dies perquè el President Mas anunciï la data (14/09/14) i la pregunta del referèndum (aquí no me la jugo, però vull pensar que "independent" serà la paraula clau). Davant d'aquest rerefons, el cap de setmana passat m'ha arribat, a través del "Carallibre", una "carta" de l'actor madrileny Juan Diego, en la qual aquest es declara obertament independentista. Bàsicament diu que "me entristece decir que les entien?do" (als catalans) i que ell tampoc voldria ser allà on no se l'aprecia. Sembla que Diego i cada cop més espanyols assumeixen que Catalunya "s'ha perdut". A poc a poc, es va imposant la certesa que els polítics espanyols s'han equivocat amb les seves proclames apocalíptiques, que cada vegada es veu més clar que Catalunya podrà viure molt bé sola, que les lleis no es poden utilitzar per ofegar les aspiracions democràtiques de tot un poble, que ningú s'atrevirà a retirar la ciutadania europea a set milions i mig de catalans després de tants anys i que no ens mancarà cap moneda per continuar fent el que millor sabem fer, que és produir i comerciar.

Ara, ha arribat el temps del "cant de les sirenes". A partir d'ara, ens voldran "convèncer" per quedar-nos, ens faran promeses i ofertes, ploraran, acceptaran certes condicions i algú fins i tot s'abaixarà els pantalons en senyal de penediment. Però anem amb compte. Què no varen prometre en González i l'Aznar quan necessitaven els vots de la minoria nacionalista al Congreso de los Diputados? Recordem les paraules d'en Zapatero al Palau Sant Jordi, quan li va dir davant 20.000 persones a en Pasqual Maragall que "apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán", a més d'altres qüestions. És cert que Espanya s'ha modernitzat, però també ho és que en temes polítics, els espanyols segueixen refiant-se més de l'"ordeno y mando" que d'altres opcions de lideratge que consideren més "toves".

Molts diuen que la independència potser no és la solució a tots els mals del país, però sembla una bona oportunitat perquè finalment el poble de Catalunya pugui gaudir de la identitat política, econòmica i cultural que Espanya li ha negat durant tants segles. Potser inclús serem millors veïns que conciutadans d'Espanya. I que ningú no s'equivoqui, sempre serem a temps de tornar a ser espanyols, si volem.