riol Junqueras té una atapeïda agenda i continua les seves visites pastorals pel territori. Per cert, amb un notable èxit. A molts pobles i ciutats de Catalunya, les sales s'omplen de gom a gom i els seus seguidors s'han de conformar escoltant-lo des del carrer. No hi ha dubte que som davant d'un líder que ja actua com a president in pectore de la Generalitat.
Mentrestant, Artur Mas es dedica a actes socials i a donar tombs pel seu despatx de la plaça Sant Jaume tot cercant una pregunta que sigui vàlida per a la consulta i a més que faci content a tothom, la qual cosa és impossible. Es mou com el president que ja prepara les maletes per a la jubilació atès que una futura entesa ERC-CiU preveu un gran sacrificat, que és el pilot de tota aquesta aventura cap a Itaca. Les transicions sempre devoren els seus protagonistes i en aquest cas no hi haurà excepció. Els estudis d'opinió manifesten que Mas està amortitzat i que la seva federació amb ell al capavant perdrà bous i esquelles. Se succeeixen les enquestes dels mitjans de comunicació i totes són letals per a uns convergents que amb això de l'independentisme s'han venut l'enteniment. Han perdut amb dos anys la centralitat política, regalant tot el protagonisme a una ERC que fa dos anys va patir un daltabaix de grans dimensions.
Però l'espai que ocupen CiU i ERC no ha variat. No aconsegueixen nous adeptes i la suma de les dues formacions a Catalunya mai no supera la setentena de diputats i a les Corts Espanyoles es mou entre els 18-20 escons. No hi ha ingrés de nous electors, sinó que hi ha un traspàs de votants de CiU cap a ERC. Els ciutadans prefereixen la marca original de l'independentisme que no pas els nouvinguts, malgrat que sempre hagi estat l'aspiració d'alguns actors convergents de segon ordre. Aquest cap de setmana el mateix Xavier Trias -un dels homes més solvents de Convergència- ha dit que votaria independència malgrat no ser independentista. Molt difícil d'explicar, de debò. Malgrat tot l'alcalde de Barcelona pot ser un dels pocs convergents que conservi la cadira, gràcies a la gran fragmentació electoral que es preveu a la ciutat de Barcelona amb l'entrada al consistori amb força de partits com Ciutadans o la CUP.
A mesura que ens acostem a les dates nadalenques quan Mas hagi de desvelar l'entrellat de la pregunta, més es tensarà la corda. Des de Madrid fa pena escoltar segons quins comentaris i a Catalunya totes les ràdios i televisions de l'òrbita governamental només saben parlar dels beneficis de la independència, sense ser capaços d'explicar els pros i contres de veritat. Cada dia es nota més visceralitat i això és dolent atès que pot arribar a trencar una cohesió social que fins avui havia estat una constant a casa nostra.
Aquesta setmana s'engega un simposi a Barcelona, organitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya, que depèn de Presidència de la Generalitat, sota el lema "Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)", la qual cosa ha despertat ja l'artilleria de l'Estat. Serà al llarg de les properes hores el tema de conversa de totes les tertúlies madrilenyes.
Hi havia necessitat d'aquest simposi? Aquesta és la pregunta del milió. I amb quina finalitat se celebra? Per cert, les etapes fosques s'han superat amb escreix i no hi ha dubte que es pot fer tot tipus de demagògia al respecte, però avui encetar aquesta polèmica era del tot innecessari, malgrat que el debat pugui ser, intel·lectualment parlant, el màxim de rigorós. Però la lectura que se'n farà no serà gens edificant per a un procés que s'encetarà amb una i mil dificultats. Donar ara munició als poders més fanàtics de Madrid no ajudarà en res als objectius del tàndem Mas-Junqueras, que presideixen un pessebre on Navarro, Sánchez-Camacho i Rivera es conformen brindant amb cava per celebrar la Constitució.
