Tots aquests dies hem pogut llegir la polèmica sorgida amb la pianista que va ser jutjada recentment a l'Audiència Provincial de Girona. El tema ha tingut una gran repercussió mediàtica, i a part de la pròpia crònica judicial, ha estat objecte de comentaris i articles de tot tipus. De fet, fins i tot a l'estranger s'han fet ressò de la notícia: tinc uns clients a EUA que em van passar un correu electrònic dient-me que havien llegit la notícia i preguntant-ne què passava a Girona.
Sense voler ni ofendre ni molestar ningú, a banda de la repercussió que aquest cas tan concret i específic hagi pogut tenir, els nostres Jutjats són ben plens de "pianos". I amb això el que vull dir és que hi ha molts assumptes en els jutjats penals que després d'anys i anys a instrucció arriben a judici sense saber ben bé per què hi arriben, ja que són assumptes que mai s'haurien d'haver tramitat dins l'ordre penal, sinó que s'havien d'haver ventilat dins l'ordre civil o contenciós-administratiu.
Moltes vegades això passa perquè ningú, en un moment inicial del procediment, s'ha aturat a examinar amb calma i cura si realment estem davant d'un fet que revesteix la suficient gravetat com per tramitar-se per l'ordre penal. Amb l'excusa de la doble fase procedimental (fase d'instrucció i fase d'enjudiciament), en moltes ocasions ningú es mira el tema amb profunditat fins que aquest ja ha arribat a judici. I per desgràcia, no és cap secret, moltes vegades passa molt de temps (molts anys) fins que això esdevé, i persones que han estat primer imputades i després acusades de conductes que per si mateixes poden ser molt greus, al final o bé són absolts o a vegades simplement s'acaba retirant l'acusació a última hora. I aquí no ha passat res; però sí passa, sobretot quan el tema ha tingut una important repercussió mediàtica i quan es tracta de persones que, per raó de la seva professió o ofici, estan de cara al públic i veuen manllevada la seva professionalitat i honor i prestigi.
Aquest tema del "piano", juntament amb l'assistència a unes jornades organitzades per l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Girona sobre la línia divisòria entre l'il·lícit administratiu i l'il·lícit penal, i escoltant els ponents i la resta de companys en el corresponent debat, m'han fet reflexionar i recordar allò que el meu pare recordava sempre als seus alumnes de Dret, pensant que algun d'ells, el dia de demà, serien jutges i magistrats. Explicava el meu pare quins eren els ingredients per ser un bon jutge: primer de tot, uns bons coneixements del Dret (el jutge ha de tenir un coneixement exquisit de la llei que ha d'aplicar); en segon lloc, certs dots d'autoritat (i seriositat en la seva aplicació en tan digna missió); i en tercer lloc, un ingredient que ell considerava indispensable: certa dosi de sentit comú.
En els temps en què ens movem, en què sembla que el dret penal ha de ser la solució a tot, en què s'incrementen les penes a cop de titular de premsa, i en què per desgràcia paguen a vegades justos per pecadors, va ser reconfortant sentir el magistrat de l'Audiència donant una classe magistral de sentit comú. I és que si bé és veritat que la llei és dura, però és la llei, també és veritat, com deien els romans que: lex iniusta non est lex (la llei injusta no és llei). I això traduït al dret penal, exi?geix que aquest s'apliqui en aquelles conductes més greus i reprovables, deixant la resta d'assumptes dins els altres ordres jurisdiccionals, la qual cosa no vol dir que no s'actuï sobre determinades conductes o actuacions que no s'ajustin a la llei, sinó que simplement no podem fer servir el dret penal per solucionar qualsevol situació d'infracció jurídica.
I això ens porta precisament al lema de les jornades, que no és altre que la distinció entre l'il·lícit administratiu i l'il·lícit penal, distinció que no és fàcil, ni gens clara, com vam poder veure els assistents, i que davant moltes vegades de les imprecisions i males redaccions dels nostres legisladors a l'hora de dictar les lleis, fa necessari que tots (jutges, fiscals i advocats) haguem de fer un ús racional i, sobretot, aplicar grans dosis de sentit comú tant a l'hora d'exigir el seu compliment, com a l'hora d'aplicar-la.
Davant la màxima que la ignorància de la llei no excusa el seu incompliment (ignorantia legis non excusat, del Codex Iustinianus), hem de tenir present que sí s'excusa la ignorància del fet (com també es recollia en el Digest amb la màxima Ignorantia excusatur non iuris sed facti). Això requereix que els tipus penal, és a dir, la definició del delicte, sigui clara, cosa que no passa sovint en els delictes que es remeten a normativa administrativa o d'altre ordre jurisdiccional (és el que s'anomena lleis penals en blanc). El fet que es faci una jornada per tractar la línia divisòria entre l'il·lícit administratiu i l'il·lícit penal suposa en si mateix el reconeixement d'un problema, problema que a dia d'avui continua sense solució, o almenys, sense una solució clara.
