LA VERITAT ÉS QUE NO SABÍEM ON ÉREM

a veritat és que no sabíem on érem. O sí, però anàvem fent tombs a dreta i esquerra, depenent de l'aire que bufava. Ens agradava la llibertat de compra però també el control sobre els mercats; ens plaïa poder triar tothora però no ens semblava malament que tothom tingués el mateix tracte sense distincions; ens crèiem allò de fer-se a un mateix, però vèiem en l'estat l'únic pare pedaç capaç d'emparar tothom i garantir drets i igualtat d'oportunitats...

La veritat és que tots els qui vam néixer als anys 50-60 del segle passat hi enteníem sobretot de dictadures. Néixer i créixer en una dictadura ens va marcar en la percepció d'allò que era la política (érem com criatures que ploren el dia que els pares deixen de pensar per ells i, més que ideologies, necessiten líders) i ens vam anar agafant a diverses opcions de pensament més pendents d'identificar l'enemic que de buscar una filosofia de vida. Vam viure bé contra Franco. Per això, quan ens va arribar, per voluntat del dictador mateix, una monarquia pseudodemocràtica, ens vam pensar que havíem aconseguit la glòria. Una merda de glòria, evidentment. Havíem estat hostatges de la dictadura i ens vam convertir en devots dels canvis, de "la reforma". Érem insubstancials, inexperts, impacients i molt burros. Poca ideologia i molt de remenament; màrqueting a punta pala i poc calat intel·lectual; quatre obvietats clares, quatre líders esclarits i la terra promesa a l'horitzó dels nostres somnis. Com si fóssim una colla de desertors cubans en calçotets a les portes de Miami.

La dictadura ens va dur al capitalisme per la via d'esborrar dels caps i de les ments el socialisme marxista, que ja s'anava esborrant solet en els llocs on es practicava: pels excessos i desviacions, per la burocràcia i la corrupció política, i per la pressió que s'exercia des de l'altra banda del teló d'acer. A casa nostra vam engegar, per explicar al "pobre poble" de què anava la percala, una mena de rondallari popular tipus "allò que vostè ha de saber i que ningú no li explica dels rojos malparits": "A Rússia, tothom té estudis". Sí, però vesteixen com pobres. "A Moscou, tothom menja". Ja, però tothom menja el mateix i a les botigues no hi ha res. "A Leningrad, els museus i l'òpera són gratis per al poble". Però s'han de fer llargues cues per aconseguir entrades i moltes vegades ja és ple... Vam comprar el capitalisme perquè venint d'una dictadura no confiàvem en cap estat que administrés amb justícia i menys un estat que podia tornar-nos a la precarietat franquista.

La llibertat -que ningú no sabia en què consistia- només lligava amb "campi qui pugui" i "endavant les atxes". La cursa individual del poble a la recerca de la llibertat, que va començar l'any 1975 i que encara dura, ha engegat al país les dotze plagues d'Egipte: la corrupció; l'especulació i l'estafa; el nepotisme i l'amiguisme polítics; la usura; la desconfiança; la manipulació; el menyspreu de la cosa pública; el "tant tens, tant vals"; la barreja de poders; el malbaratament i la despesa inútil i supèrflua; la multiplicació de la classe política, les institucions, els amics, els acòlits i els saludats; la mercantilització de la vida ("tot té un preu; tothom té un preu").

Al costat de les plagues, han anat sortint com bolets i paràsits, les ONG. Els pedaços, els pegats, les tiretes, les cataplasmes, els tapaforats del sistema. És tal l'estesa de cadàvers socials que el capitalisme genera que hi ha feina filantròpica per a tothom (en temps d'abundància). El fet que sigui l'estat mateix qui les subvenciona ja n'explica el profund grau de perversió: els governs s'estalvien d'invertir en quelcom orgànic i profund (com la justícia social) i van posant pomada a les nafres que surten. Sense ONG, les protestes de la crisi ja haurien derivat en revoltes. I potser, en canvis. I tal vegada, en més justícia. Heus aquí el mal que fa qui llepant la ferida no vol saber què l'ha produïda. D'aquesta manera -potser fins i tot inconscient?ment- l'oenager es garanteix tenir ferides per anar llepant; o el que és el mateix: víctimes on aplicar la caritat i el benefici de consciència (o de treball i diners). Cal recordar que "la caritat és l'única virtut que necessita de la injustícia" (Jaume Perich, retrobat a través d'una cita d'Albert Soler comentant la Marató de TV3).

Al nostre país no hi ha justícia social, però en canvi la caritat està ben organitzada. No tenim lleis que protegeixin de la usura empresarial, de l'especulació i del guany desmesurat, però en canvi els menjadors socials van a tot drap, a cada indret hi ha llars d'acollida i serveis especials per als dies de fred intens, i fins i tot tenim pisos de protecció oficial a preus arregladets. Els pressupostos dedicats a investigació i ciència fan riure, però les maratons televisives i les aportacions de les recaptes fan omplir de cofoisme el país ("que ben parits que som!"). Es dediquen diners a malalties concretes i entitats precises (el domund, a casa mateix), com si ciència i investigació fossin els beneficiaris del pernil de la quina de Nadal. La dreta més que l'esquerra socialdemòcrata lluita perquè l'educació i la sanitat més que drets inalienables siguin concessions de l'Estat, favors que s'han d'ajudar a pagar. "Qui més paga, més ha de tenir", diu l'imbecil que no s'ha imaginat com serà de diferent el seu cadàver del d'un pidolaire el dia que el duguin amb els peus per endavant!

Alguns dels qui vam néixer durant la dècada dels 50-60 del segle passat no sabíem on érem i així vam estar prou temps sobrevivint: perplexos, atontats, somrients. Un dia d'aquest segle -o potser del passat- vam decidir saber qui érem, on érem i què podíem fer que no fos només treballar, pagar impostos i comprar l'últim enginy del mercat. És fàcil saber què fer si se sap d'on es ve. Jo mateix que sóc fill, nét i besnét de treballadors, que duc els fills a la pública, que crec en el poder de l'escola pública, democràtica, igualitària, transformadora, integradora, plural i no-sexista, només puc ser crític amb el que ens envolta, solidari amb els qui es revolten, revolucionari amb els meus amics.