Els "Oshiya" japonesos són les persones encarregades d'apinyar els usuaris de metro de les grans ciutats perquè dins dels vagons n'hi càpiguen com més millor. Aquesta curiosa figura em ve al cap quan es tracta a l'Occident el tema de la reinserció dels delinqüents. Ha de ser perquè en determinats casos, tal com passa amb el suburbà de Tòquio, aquella s'aconsegueix a base d'empènyer el condemnat costi el que costi a tornar a viure en comunitat (i viceversa), forçant aquest retrobament artificialment i més enllà del desitjable. Ara que la sentència del Tribunal d'Estrasburg sobre la doctrina Parot ha portat a les primeres planes tant les polèmiques excarceracions de terroristes i altres assassins i violadors com el seu suposat dret a reinserir-se, m'agradaria compartir algunes reflexions sobre això.

L'article 25.2 de la Constitució espanyola diu literalment que "les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social i no podran consistir en treballs forçats". Des del primer moment, el Tribunal Constitucional va considerar que no es podia derivar de l'esmentat paràgraf l'existència d'un dret fonamental dels condemnats a la reinserció. Així, en una resolució de l'any 1984, va manifestar que de cap manera podia defensar-se que en la Carta Magna existís un dret fonamental a la reinserció i que l'anterior paràgraf "no és sinó un mandat del constituent al legislador per orientar la política penal i penitenciària, mandat del qual no es deriven drets subjectius".

En una altra sentència, en aquest cas de 1996, també va deixar clar que "aquest Tribunal ha reiterat diverses vegades que l'article 25.2 de la Constitució no conté un dret fonamental, sinó un mandat al legislador per orientar la política penal i penitenciària; es pretén que en la dimensió penitenciària de la pena privativa de llibertat se segueixi una orientació encaminada a aquests objectius (la reeducació i reinserció), sense que aquests siguin la seva única finalitat". Aquesta doctrina es manté inalterable fins als nostres dies.

Per tot això, sense que pugui parlar-se d'un dret fonamental en aquesta matèria, sí és evident l'obligació de l'Administració Penitenciària i de la llei penal d'intentar tan nobles metes resocialitzadores. Però de la mateixa manera que en l'àmbit de la salut no existeix un dret a estar sa, ni és obligació dels centres sanitaris la curació de tots els casos, tampoc crec que es pugui exigir a l'Estat la pretesa reinserció de tots i cadascun dels supòsits, més si el reu manifesta una innegable inclinació en contra. Perquè el concepte de "reinserció" va més enllà del simple fet de sortir de presó. Aquesta tasca de reeducació implica l'acceptació per part de l'individu del mal comès i el seu propòsit de no reincidir i integrar-se socialment, renegant del seu passat delictiu i albergant expectatives d'un futur diferent. No obstant això, hi ha presos que abandonen les cel·les sense el menor remordiment, quan no orgullosos de la seva trajectòria delictiva i sense procedir al menor indici de canvi en els seus plantejaments.

Segons la meva opinió, no és en absolut desgavellat que, per a les condemnes de centenars o milers d'anys, la postura dels penats sigui un factor determinant a l'hora d'abordar la seva ulterior reinserció. De la mateixa manera que un ciutadà té dret a no declarar contra si mateix, però també la possibilitat de confessar-se culpable, o de la mateixa manera que un imputat té dret a no contestar les preguntes que se li formulin, però també a respondre-les, penso que els reclusos tenen el dret (no fonamental, però sí dret) que les seves penes estiguin orientades cap a la reinserció, però de la seva conducta activa i de les seves manifestacions es pot deduir que hi renuncien.

Insisteixo, reinserir-se no és sinònim de sortir de la presó. Es té el dret a reinserir-se però no a sortir de la presó sense reinserir-se. I, per a això, resulta imprescindible que els afectats per la mesura reflecteixin de paraula i d'obra que la reinserció no és un concepte (un altre més) buit de contingut.

Per desgràcia, la qüestió s'emprèn des de la fredor numèrica, descomptant de les condemnes una sèrie d'anys amb l'únic fi d'accelerar la posada en llibertat dels implicats. Es fixa un temps límit d'estada entre reixes en el convenciment que continuar tancats més enllà d'aquesta data suposa anar en contra de l'esperit de la reinserció. Però no s'utilitza com una variable necessària de l'esmentada equació la conducta activa del subjecte, reflectida en el reconeixement del mal comès, en el compromís de reparació del dany infligit i en la voluntat de no reincidir i de reintegrar-se a la vida en comunitat.

Del contrari, estarem actuant com els "Oshiya" japonesos en el metro de Tòquio. Pot ser que finalment càpiguen als vagons, però potser alguns no vulguin viatjar en aquestes condicions.