El preu del l'electricitat als consumidors domèstics a Europa oscil·la entre els nou cèntims d'euro el kilowat/hora de Bulgària fins els trenta cèntims de Dinamarca. Dins aquesta disparitat, el preu espanyol (mitjana del semestre anterior) se situa en els 22,3 cèntim, superior la mitjana de la UE i de la zona euro i més car que aquells països amb els quals l'economia espanyola competeix per vendre uns productes en el cost final dels quals la factura de l'energia és una part important. Pagar la llum més cara que França o el Regne Unit no és la millor via per triomfar en els mercats. Tampoc no ho és tenir un dels ritmes de creixement més alts d'Europa: un 63% en els darrers cinc anys, davant el 27% de la UE. Només Estònia, Letònia i Malta tenen ritmes més alts. Els nostres grans competidors estan per sota o molt per sota, i això vol dir perdre pistonada. És lícit preguntar-se si aquest encariment no neutralitza els avantatges competitius aportats per la reducció global de salaris a les empreses, que tantes dificultats crea a milions de famílies. Va contra tota lògica exigir aquests sacrificis i romandre inactiu davant l'escalada dels preus elèctrics. La normativa europea és contrària al sistema de preus oficials obligatoris que va regir durant dècades, però la manera com s'ha fet la liberalització no ha aportat cap dels avantatges que s'atribueixen a la lliure competència, probablement perquè a l'hora de la veritat vivim en un sistema d'oligopoli ben connectat amb el poder polític. Ningú no s'esforça a ser eficient en la producció i la distribució quan pot amanir els preus amb complicitat política greixada per la mediació d'"homes d'estat" ben pagats com assessors de luxe. Fruit de tot plegat, entre promeses que el ministre Soria s'embeina i subhastes que per escandaloses (un augment del 26% en un trimestre és inacceptable!) fan reaccionar el Govern, ens espera un esglai de l'11% com a benvinguda a l'any nou, si la reacció a l'alarma provocada no ho evita.
