Quan va aparèixer el pla Ibarretxe, alguns nacionalistes van començar a suggerir que l'estatus de Puerto Rico podia ser el model ideal per articular Espanya. Es tractava, per descomptat, d'una comparació confusa i enganyosa, que posava fi a un difícil joc d'equilibris amb la Constitució. De les Autonomies a l'Estat Lliure Associat, la proposta basca actuava com un esquer que pretenia modernitzar l'habitual retòrica identitària del nacionalisme. Amb la denominació Estat es federalitzava el país; apel·lant a la llibertat, s'assumia conceptualment una possible secessió; i, amb el concepte d'associació, se subscrivia la possibilitat d'un pacte revocable. D'aquesta manera formarien part d'Espanya, encara que només a conveniència i a més sota la contínua eventualitat de la ruptura. No debades les tradicions s'inventen i reinventen, de la mateixa manera que cada generació se sent amb dret a reescriure la Història i, per tant, a actuar en conseqüència.
Les majúscules em fan desconfiar tant com la pedanteria dels doctrinaris. Sabem amb precisió quines seran les conseqüències de les nostres decisions? Fins a quin punt la inexactitud del pensament -incloent la sobredosi emocional- desvirtua el sentit dels nostres actes? I quin és el paper de la prudència quan la política -aquest art de regular la incertesa- s'enfronta a l'inesperat? En el cas d'Ibarretxe, el fet de reivindicar la connexió amb Puerto Rico no deixava de ser una ambigüitat que obviava la situació semicolonial de l'illa caribenya, els ciutadans de la qual són aptes per allistar-se a l'exèrcit nord-americà però no per votar als seus representants al senat o al Congrés. Per descomptat, el lehendakari no es creia cap d'aquests equívocs -o potser sí, a força de repetir-los-, sinó que senzillament buscava consolidar un estat d'opinió favorable a les seves idees. Quant hi ha de teatralització en la política contemporània? I quant de frivolitat? Cal suposar que molt més del recomanable.
En aquests últims anys ha estat Catalunya qui ha pres el relleu en el discurs de la ruptura. Com ens recorda Michael Ignatieff en un magnífic assaig titulat Sang i pertinença, Freud va atribuir al narcisisme ferit de les petites diferències la pulsió bàsica del sentiment nacionalista. Així, fa uns dies, un congrés d'historiadors es va dedicar a reflexionar sobre els tres segles de presumpta persecució anticatalana; la Generalitat ha publicat una llista inacabable de greuges i alguns economistes s'han esforçat a subratllar la magnitud pressupostària de l'espoli fiscal. La inexistència en el nostre ordenament jurídic del dret a l'autodeterminació s'interpreta en clau d'opressió nacional, al mateix temps que es recorda el fracàs de la pedagogia catalana amb la resta d'Espanya. La política té aquests trets paradoxals: trenta anys d'autonomia que han permès recuperar institucions fonamentals d'autogovern, crear espais de llibertat, incorporar-se com a membres de ple dret a Europa i a l'Aliança Atlàntica, elevar la qualitat de vida dels pobles i comarques o situar a Barcelona al mapa internacional de la Mediterrània, de sobte han deixat de valer. O no, però com a motiu de queixa. L'alternativa és una pregunta doble el to de la qual recorda el que usava el PNB amb Puerto Rico: un Estat Lliure Associat que no és Estat ni és lliure ni s'ha associat en igualtat.
El president del Consell Europeu, el belga Van Rompuy, ja ha deixat clar que la conseqüència immediata del vot favorable a la secessió seria deixar Catalunya en terra de ningú. Per descomptat, en un context d'aïllament internacional, les hipòtesis d'un referèndum resulten febles. Unes futures eleccions plebiscitàries, en canvi, presagien l'ascens dels extrems i la ruptura del corrent central -i històric- de la societat catalana. Els votants del PP i del PSC basculen cap a Ciutadans, mentre que CiU camina decidida cap a la desintegració i ERC capitalitza l'independentisme emergent. La fragmentació social no constitueix un bon llegat, per més que molts s'hi entestin. Al cap i a la fi, la mala política és filla de la frivolitat.
