Em desconcerta profundament quan aquests dies sento gent que diu que el tema del dret a decidir ja cansa. Que tot el dia estem parlant del mateix. Que la independència de Catalunya està amagant els problemes reals del nostre país i que és una invenció de quatre polítics a la deriva. Sento una íntima tristesa quan em trobo a ciutadans i ciutadanes que no han entès el moment clau que els ha tocat viure i la responsabilitat que tenen al damunt, només per viure aquí i ara. Això no és una moda o un bluf, aquest moment clau no pot estar sotmès a les dinàmiques de la mercadotènia on cada moment s'han d'anar oferint missatges nous, productes diferents per no perdre posició en el rànquing de la drogaaddicció consumista de vivències.
Hem acostumat el poble a creure que aquelles coses que duren massa ja no són interessants i molts i moltes estan caient en aquest parany: s'avorreixen o perden l'interès. El moment històric en què estem immersos és tan important que cal tenir molt clar d'on neix la força, on radica el motor d'aquesta revolució pacifica. I l'impuls, el pacte aquest de salpar tots junts cap al desconegut no parteix de nosaltres, gent del 2014, sinó d'un instint, document no escrit, d'una història mil·lenària col·lectiva que no hem viscut però que portem encriptada a la sang. El nostre somni neix de somnis antics i el nostre repte no pot defugir, no pot deixar d'escoltar aquells que s'hi varen deixar la pell, en el sentit més real del terme. La nostra responsabilitat és única i ara més que mai, hem d'estar a l'altura i no caure en les temptacions del desànim o de missatges que posen aigua al vi.
Alguns ens volen fer creure que mentre treballem per la independència del país, no fem res més; que no assistim als nostres llocs de treball o que no continuem treballant per tenir-ne, que no parlem amb amics i amigues de fora del nostre territori i que no escoltem els nostres veïns propers, que els nostre dia a dia s'ha vist adduït per un missatge interplanetari que ens ha anul·lat com a constructors quotidians d'una societat que ja no fa el mateix que les altres. Santa innocència! Si alguna cosa sabem fer bé els catalans i catalanes és ser i estar. Sense soroll, sense rebombori, amb un somriure als llavis i fent broma de nosaltres mateixos. Aquesta arma sense munició és el nostre avantatge. Ara més que mai, ferms, sense defallir ni desatendre el nostre dia a dia, aguantant els gerros d'aigua freda que ens vindran al damunt; i amb el discurs de les nostres raons ancestrals com a poble: fins a la victòria final!
Postdata: els recomano la petita però colpidora exposició sobre Manuel Carrasco i Formiguera que es troba al Centre Cívic Barri Vell-Mercadal de Girona. Si no han copsat el missatge d'aquestes ratlles, veient la vida i mort d'aquest home, s'adonaran que aquesta responsabilitat nostra no és un joc de nens ni pot ser una febrada passatgera. Els hi devem!
