t'escric des de Catalunya, un país que a dia d'avui encara pertany al Regne d'Espanya. La veritat és que s'hi està bé. La gent és amable, un pèl esquerpa al principi, però molt amiga quan te'ls has fet teus. Són molt treballadors i comerciants, però honrats, com els d'allà a Galilea, vaja. Aviat farà 300 anys que han perdut tots els seus drets com a nació i des d'aleshores intenten recuperar-los, sempre per la via pacífica. Però tu ja saps com són els espanyols: volen manar i no suporten que ningú vulgui manar més que ells. Per això avui, que commemorem el dia del teu naixement, et vull demanar la teva ajuda.
Els fan de tot. Els ofeguen amb impostos, frenen el seu creixement, no els reconeixen políticament ni cultural, els fan promeses que no compleixen, volen "espanyolitzar" els seus fills, els imposen lleis i un munt de greuges més que no acabaria mai d'explicar-te. El seu president, un registrador de la propietat que no parla ni tan sols anglès, és un titella en mans dels interessos del seu partit. Però el problema més gran de Catalunya (i d'Espanya), és que la gran majoria dels polítics espanyols (molts de catalans inclosos) no serveixen per a gaire res. Ni tan sols importa el seu color. Són mestres que no volen ser mestres, policies que no volen ser policies, metges que no volen ser metges, empleats de banca que no volen ser empleats de banca, etc. Han estudiat les seves carreres per teixir-se una mena de xarxa de seguretat, pagada per tothom. Un cop assegurats de feina i sou, diuen sentir la seva "veritable" vocació per a la cosa pública, demanen "excedències" i pugen al trapezi de la política, a veure si tenen sort, però sempre cobrant, sempre amb els mínims assegurats.
Quan són allà, en el millor dels casos es converteixen en eminències grises que sobretot destaquen per no molestar i així caure les escales de llurs "carreres" cap amunt. Tenen les seves prioritats ben clares: primer treballen per a ells, després pel seu partit, i finalment "venen la moto" al poble de com es cuiden dels seus interessos. Sense cap experiència ni formació microeconòmica ni macro, són amos i senyors sobre milers de milions d'euros públics, sense haver de córrer mai cap risc personal. Aquests diners es perden en obres faraòniques per guanyar vots, en comissions per a les seves butxaques i en bombolles financeres impulsades per les seves erràtiques polítiques, que després exploten a la cara dels ciutadans. Ara, els catalans volen canviar el seu destí. Jo sóc testimoni de com, durant més de 35 anys, han provat democràticament de tot, sense trencar mai res. Però no han pogut. Per això avui et demano que els ajudis, estimat nen de Crist.
