Que l'exministra socialista Trujillo manifestés que el català no serveix de res i que posés com a exemple que a la City londinenca no aconseguiríem res amb aquesta llengua, ha provocat indignació. Però l'ha provocada per allò que jo considero superflu i que a aquestes alçades és conegut per tothom: que poden arribar a ministre persones mentalment indigents. Que Trujillo consideri inútil el català malgrat que ella d'inutilitats hi hauria d'entendre més que ningú ni que fos per pura constatació empírica en llevar-se cada matí, no deixa de ser anècdota. Allò important ha passat desapercebut: que triés la City d'exemple.

A mi, com a tota la gent que conec, no se m'ha perdut res a la City. Però Trujillo, socialista ella, la considera meca i paradís tot en un, i prova del nou per demostrar si una llengua és útil. No diu que el català no serveix per millorar la situació dels treballadors ni per lluitar per una societat justa. No. És la City el que compta. La frase de Trujillo, més enllà de retratar la ignorància de qui la pronuncia, explica millor que cap anàlisi el que ha passat a Espanya en general i al socialisme espanyol en particular els últims anys. Es tractava d'enriquir-se. I punt. Realment Espanya ha viscut per sobre de les seves possibilitats, perquè amb la classe política que pateix, tot el que no sigui desaparèixer o ser venuda a trossets és superar les expectatives.

Les llengües serveixen per a tot o per a res, depèn de qui les parla. Trujillo ho hauria de saber, ja que amb les seves evidents dificultats per expressar-se, inclús en castellà, només podria trepitjar la City a condició que no obrís la boca i sabés fer anar l'escombra. En canvi, el català li serviria per conèixer les arrels femeninoporcines del seu cognom en aquesta llengua i evitar fer declaracions que les corroborin.

Hauríem de començar per preguntar-nos si hi ha res més inútil que un/a ministre espanyol/a. La resposta és sí: una exministra.