Mariano Rajoy no es vol moure ni un mil·límetre. En la seva roda de premsa de finals d'any va tornar a repetir la cançó enfadosa de sempre: la Constitució és intocable i no hi pot haver cap mena de concessió, atès que ell no pensa moure's del seu posicionament ja conegut des de fa molts mesos. D'altra banda, Artur Mas ha aprofitat unes declaracions a un diari italià per reconèixer que si algun dia Catalunya és independent, haurà de sortir de la Unió Europea. I a més hi afegí que intentarà repetir una legislatura més com a president de la Generalitat.

Per tant, tot fa pensar que tindrem Rajoy i Mas per uns quants anys més atès que ambdós volen continuar en els llocs de comandament dels seus vaixells. De ben segur, però, que ni un ni l'altre estaran en les mateixes condicions d'avui, atès que el PP no assolirà la majoria absoluta i CiU es veurà obligada a fer coalició amb ERC, sense tenir assegurada la victòria electoral si fem cas de les enquestes.

Ara la gran incògnita és saber què passarà al llarg de l'any que estem a punt d'encetar. Gairebé tothom té clar que no hi haurà consulta legal perquè l'Estat no la permetrà. Llavors, Mas no tindrà més remei que convocar eleccions, tot intentant que la suma de diputats de CiU i ERC sigui molt més contundent que no pas ara, la qual cosa avui és molt discutible.

Els propers mesos poden ser molt interessants, però caldrà veure si els partits són capaços d'actuar amb seny i sense abusar de declaracions incendiàries que només creen enfrontaments que no porten enlloc. El PP ja ha anunciat la presència de molts ministres al territori català i a la vegada prepara un gran acte amb Mariano Rajoy com a gran protagonista. Seria bo que els populars meditessin bé què volen predicar perquè avui qui fabrica més independentistes són els Montoro, Cospedal, Wert, Aznar "and company".

És del tot legítim que el PP expliqui a Catalunya els seus projectes de la mateixa manera que CiU i ERC facin el mateix. Però seria bo que aquest xoc de trens no traspassés l'àmbit polític. Aquest debat pot ser molt llaminer per als partits implicats perquè CiU pot créixer buscant-se l'enemic al carrer Génova de Madrid, mentre el PP aspiraria a renovar la seva majoria si aconseguís l'adhesió d'aquells espanyols que tenen Catalunya com a gran enemic.

El debat pot ser d'una gran intensitat. Possiblement en un dels moments més transcendents des d'un punt de vista polític d'ençà de la restauració democràtica. La crisi pot ser de dimensions impensables a hores d'ara, però cal que el respecte al contrincant en cap moment es trenqui.

Fa pocs dies La Vanguardia publicava una enquesta en què es reflectia una Catalunya dividida gairebé al cinquanta per cent entre els partidaris de la independència i els contraris. Possiblement la balança en els propers mesos es pugui decantar cap a un costat o l'altre. Però avui els catalans no estan majoritàriament per un posicionament gaire clar. És per això que cal ser prudents i no caure en provocacions estèrils ja siguin dissenyades des de la plaça de Sant Jaume o des de La Moncloa. Els ciutadans s'han vist immersos en una polèmica que només beneficia uns polítics que són incapaços de lluitar contra la corrupció, que prediquen una trasparència que no es veu per cap costat i que busquen continuar en un modus vivendi que avui és impensable per a la majoria dels humans. Mentrestant, els grans problemes de la gent resten aparcats i amb aquest debat es tapa una realitat que provoca un gran desencís entre la gent que veu com les classes mitjanes desapareixen, mentre l'atur no es frena i continua colpejant moltes famílies que no poden fer front a les necessitats del dia a dia.