Eufemismes, la nova parla neoliberal

03.01.2014 | 00:00
Eufemismes, la nova parla neoliberal
Eufemismes, la nova parla neoliberal

En l'ofensiva neoliberal que ens envaeix des dels anys setanta hi juga d'una manera molt important l'ús del llenguatge. La gent de l'escola de Chicago han anat desenvolupant una nova parla farcida d'eufemismes que intenten desorientar-nos. Aquesta desorientació general parteix d'una gran fascinació pel llenguatge. Hi ha postmoderns que creuen que el llenguatge políticament correcte és útil perquè canvia la realitat. Increïble. El llenguatge políticament correcte serveix per amagar els problemes i si amaguem els problemes, aquests mai s'abordaran ni s'arreglaran. Ja ho deia George Orwell al llibre "Mil-nou-cents vuitanta-quatre": a poc a poc es va estenent la novaparla.
Ens parlen d'acabar amb la dualitat al mercat laboral, i en realitat volen dir acomiadament lliure i fer que tot el mercat laboral sigui precari. Per deixar de ser dual podrien proposar també uns contractes de treball dignes. Quan plantegen flexibilitzar el mercat laboral volen dir fer fora tota la legislació de protecció laboral. Quan parlen de consolidació fiscal, en comptes d'apujar impostos als rics el que fan és retallar les ajudes als més pobres i augmentar-les als rics. Quan parlen de la sostenibilitat de les pensions el que ens volen dir realment és que volen acabar amb les pensions públiques. Arriben a parlar de "crecimiento negativo". Els darrers dies se n'han inventat un de molt complex en un decret llei titulat "Conversió d'actius per impostos diferits en crèdit exigible a l'administració tributària". El descodificador ha estat Marcel Coderch. Fet i fet es tracta de regalar a la banca 50.000 milions d'euros més. Però potser l'eufemisme més surrealista és "indemnización en diferido", per referir-se a un xantatge.
El que més sorprèn és que també hi ha partidaris de la nova parla que són persones de l'esquerra. Així s'argumenta que totes les opinions valen igual i que no cal estar preparat per a una tasca, que cal ser espontani. Al final les trampes en el llenguatge creades pels que defensen els interessos dels rics se sumen al menyspreu d'una part de l'esquerra per la cultura, i tot plegat acaba derivant en una cosa que ens sona molt: "Muera la inteligencia. Viva la muerte" del general franquista José Millan-Astray. Avantsala de la derrota absoluta.
I si comencem a dir les coses pel seu nom? Potser no solucionarem res, però almenys no ens prendran per idiotes.

Enllaços recomanats: Premis cinema