L'any que se'ns ha escorregut entre les mans -però hi ha més dies- serà recordat com certes riuades en la rajola popular: fins aquí va arribar l'avinguda de fang i saqueig, d'ineptes i lladregots. Espero que les nuclears estiguin ben vigilades perquè aquests són capaços de robar fins a les barres de grafit, com aquells ocells de les depuradores valencianes, que van aconseguir manejar un tsunami d'excrements i ficar-se a la butxaca la diferència entre el que val la merda i el que fingeixes que et paguen per ella.

Però al cartografiar el mapa dels trilers amb càrrec o servei públic, cal vigilar les distorsions de la percepció: no hi ha un cas Bárcenas; Bárcenas és un manat i el cas és el dels sobresous del PP; no hi ha un cas Gürtel, una clau policial per identificar uns quants mafiosos que van estar, tots, al casament de l'Escorial, per al qual sol anar la banda a aquestes festes: per presentar els seus respectes al padrí. No hi ha un cas Urdangarin, sinó infanta Cristina, perquè els cortesans que complimentaven la parella amb alegres milions que no eren seus, no ho feien pel xicotàs basc, sinó per la parenta de sang blava.

Percepció correcta i sentit de la proporció: el cas més greu de corrupció del govern andalús, els ERO, representa menys diners públics dels que es van tirar només a l'aeroport sense avions de Castelló. Molt menys del que es va malgastar en Canal 9 en confondre la tele amb una oficina de tràfic de favors, moltíssim menys del que van costar els malbarataments i sobrecostos de la Ciutat de les Arts o la Fórmula 1 i és mera xavalla al costat de la pastura que ens van arrencar per tapar el desvergonyiment dels bancs. No tinc interès a avalar els xoriços amb carnet socialista, però no perdem la perspectiva ni el sentit de la magnitud. I no em val això que "em fa més mal si ho fan els meus". No hi ha meus ni teus, només persones amb una responsabilitat. O pispes en grau divers.