o ens enganyem nosaltres mateixos fent-nos trampes al solitari. La lleugera recuperació, la passada temporada estiuenca, dels nostres tres mercats turístics exteriors més significatius -l'anglès, el francès i l'alemany- no ha estat gens important des del punt de vista quantitatiu. El fet només ha estat digne de ser senyalat perquè significa un canvi de la tendència negativa que massa impàvidament hem estat observant i suportant durant els últims anys. I aquest canvi ha estat donat, no perquè els nostres hotels i els serveis turístics que oferim als clients hagin millorat, ni molt menys per les minses campanyes de promoció públiques i privades portades a terme a l'estranger. El motiu principal ha estat que els conflictes al nord d'Àfrica, especialment a Egipte, han generat un transvasament de visitants des d'altres destinacions de sol i platja que són els nostres competidors. Però, en un món políticament tan inestable, aquesta circumstància pot canviar en qualsevol moment i tornar-nos a la dura i crua realitat.

Però aquest no és l'únic dels nostres problemes, és només un de tants. També cal assenyalar que la recuperació de la zona euro, que és d'on precedeixen la majoria dels nostres visitants, és dèbil i està permanentment amenaçada per moltes circumstàncies negatives, entre elles les polítiques d'austeritat i la debilitat dels intercanvis comercials mundials, que fa que qualsevol bufada de vent pugui fer agitar l'arbre de les primes de risc i, en conseqüència, arrossegar la zona de l'euro a una nova recessió. D'altra part, els països competidors de Catalunya per atraure turisme de sol i platja juguen amb un gran avantatge respecte als nostres hotelers, ja que poden generar, i de fet estan generant, marcs fiscals i laborals molt atractius per atraure companyies aèries, de creues, grans touroperadors i complexos turístics i d'oci. Quelcom que no pot fer el Govern de Catalunya per falta de competències -o si les té, són mínimes-, i molt menys el Govern de l'Estat perquè el seu compromís amb Brussel·les per reduir el dèficit i el deute estatal li impedeix qualsevol alegria pressupostària o fiscal.

No obstant això, el que podria ser un vertader drama que acabaria amb l'hostaleria de tipus familiar de les contrades gironines, i de tot Catalunya, seria que es confirmés el rumor de que des de Brussel·les s'estan exercint pressions al cap de l'Executiu espanyol perquè, de forma immediata, aprovi una nova apujada de l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA) que grava l'hostaleria, que passaria de tributar a un tipus del 21% enfront del 10% actual, si finalment s'imposen les tesis de la Comissió Europea, la qual cosa no només és possible si no molt probable, atès que el Ministre d'Hisenda ho acaba de negar taxativament el dia de Nadal en unes declaracions al diari Expansión, i tots saben què passa quan els polítics juren i perjuren que no apujaran un impost. Les autoritats comunitàries tracten de convèncer el cap de l'Executiu espanyol que aquesta és la manera més fàcil, ràpida i efectiva per adobar les exhaustes arques públiques, sobretot atès que un brutal augment de l'11% en l'impost de l'IVA, -més del doble-, significaria, només per part del sector turístic, augmentar la recaptació aproximadament uns tretze mil milions d'euros anuals. Una bocada molt apetitosa per al Sr. Montoro que li permetria alleugerir els greus problemes pressupostaris que actualment pateix el Govern espanyol. I això és un perill latent malgrat que el President Rajoy tracta per tots els mitjans d'evitar-ho per por de perdre la poca popularitat que encara li pot restar i, al mateix temps, per intentar evitar deprimir encara més el consum.

Totes aquestes amenaces que, com aus de mal auguri planant sobre el fur de l'hostaleria, han de servir a tots plegats per evitar, atesa la petita revifalla del mercat estranger del passat estiu, caure en una autocomplaença, la qual cosa podria constituir un error fatal. Els empresaris no poden pensar que només posant les seves ofertes a l'aparador mundial els cauran del cel els clients i que serà l'administració qui s'encarregarà de fer la part més feixuga de la tasca. Han de carregar piles i treballar amb els mercats emergents com el rus, i àdhuc altres molt més llunyans com el xinès, sense oblidar el català i l'estatal. I, per part de l'Executiu, no poden suposar que l'invent seguirà funcionant sense invertir en promocionar el país i, sobretot, sense reformes tangibles a la baixa en matèria fiscal. Caldrà que els polítics i els ens responsables de la promoció turística tractin d'esgarrapar de les administracions els diners suficients perquè la més potent locomotora de totes les que tiren endavant l'economia catalana no es quedi sense carbó i pugui seguir ?empe?nyent la primera de les nostres indústries, encara que sigui ranquejant. Però si l'amenaça de la pujada del IVA es confirma -i les prediccions negatives es solen confirmar-, serà qüestió d'anar pensant en tancar les barraquetes, almenys les d'explotació familiar, que a les contrades gironines són la majoria. Arribats a aquesta situació, marxem i l'últim que apagui el llum.