A la reforma de l'avortament empresa pel PP li han penjat ja l'acusació d'haver estat inspirada pels sectors més ultramuntans de l'Església. No estem aquí per defensar el PP, que amb la seva doble ànima entre el liberalisme i l'humanisme cristià, es fa els seus propis embolics interns. No obstant això, sí convé analitzar fins a quin punt el catolicisme oficial té molt, poc o res a veure amb el projecte de Gallardón.

L'acusació de l'ultramuntanisme inspirador està tan estesa que fins i tot s'escolta en el propi si dels populars. Per exemple, Rosa Valdeón, alcaldessa de Zamora pel PP, declarava aquests dies: "L'única explicació plausible és que el partit hagi cedit a aquests sectors més reaccionaris de l'Església. És l'única que sembla lògica". Evidentment, la regidora zamorana no té per què conèixer amb detall les diverses sensibilitats catòliques, però, per descomptat, els sectors eclesials més actius contra l'avortament ja han abominat dels plans del Govern, als quals jutgen de mer retorn a la legislació de 1985.

Aquests sectors més actius podrien ser els qualificats vagament de conservadors o reaccionaris, encara que el seu escut no es troba en la vehemència de la seva defensa de la vida, sinó en una aplicació estricta de la doctrina catòlica: "L'avortament directe estimat com a fi o com a mitjà és sempre un desordre moral greu quant a eliminació deliberada d'un ésser humà innocent" (Joan Pau II, encíclica Evangelium Vitae). Segons l'esmentada doctrina no existeixen concessions a l'avortament, ni mitjançant lleis de termini ni amb lleis de supòsits. Res, zero, encara que l'assumpte es complicaria si entréssim en el debat de l'autonomia de l'Estat per legislar, una autonomia de les qüestions civils que va quedar assenyalada pel Vaticà II, encara que amb gran disgust dels qui pensaven, i pensen, que les lleis humanes han de concordar amb les divines.

Per tant, la conservació eclesial, o la reacció, censuren la tebior del PP, però aquesta idea de l'esquerra, i fins i tot de sectors dels populars, que ells són els inspiradors, malgrat resultar una flagrant contradicció, ens colpejarà en els timpans durant mesos. Això de les sensibilitats eclesials pot sonar a conceptual i abstracte, i els observadors externs a l'Església la perceben com un tot uniforme. No obstant això, la llei de Gallardón divideix, de fet, l'Església. Els qui ataquen el PP ho fan també amb aquells eclesiàstics que han donat una moderada aprovació a la reforma, cas del cardenal Sistach, o del cardenal Cañizares ("em sembla molt encertat que la nova legislació protegeixi el concebut; crec que hem de felicitar-nos tots"), o del cardenal Rouco ("la nova llei no té per què ser un colador"). Però afegim també allò dit pel Foro de Curas de Madrid, de tendència progressista: "El dret a la vida és l'origen i fonament de qualsevol altre. Creiem per tant que l'avortament no pot ser considerat un dret, ja que ningú està legitimat per eliminar una vida".

Insistim que des de Rouco cap a l'esquerra eclesial, és a dir, tota expressió moderada sobre l'assumpte, és qualificada d'esgarriada per aquests "sectors reaccionaris" que suposadament han inspirat el Govern. Però hi ha més. Si un moderat com Sistach s'hagués assegut a discutir la reforma amb Gallardón, li hauria demanat una llei "que fos totalment reduccionista", o una llei de sosteniment de les embarassades amb complicacions de qualsevol tipus, però mai li hauria demanat una llei de l'avortament. Per finalitzar amb aquest succint repàs, és probable que els moderats i els progressistes de l'Església tinguin al cap la idea del "mal menor" a l'hora de jutjar la reforma de Gallardón, que, no obstant això, és tinguda com un "mal major" per l'esquerra i una banda del PP, i també com nova abominació per part de l'estricta observança catòlica. I no diem que els extrems s'ajunten perquè a alguns els semblaria una alabança al PP.

I una última qüestió, entre les moltes i complexes -l'arbitrarietat de les lleis de termini, per exemple-, que abraça la matèria. La fe en Déu, o en la condició humana, pot portar a comportaments heroics i també dignes d'admiració. Uns pares que decideixin que neixi el seu fill amb síndrome de Down ho són (perquè no s'oblidi que algú amb síndrome de Down és persona, i el concepte de persona és el que jutgem com a criteri més adequat). Algú s'ha preguntat ja si un Estat pot exigir heroïcitat als seus ciutadans. Si la reforma de Gallardón culmina amb el seu precepte que les deficiències en el fetus no seran motiu d'avortament, confiem que l'Estat arbitri els suports necessaris. El contrari seria salvatge. I que així mateix ho segueixi fent l'Església, o ho faci més, ja sigui la moderada o la reaccionària.